¡Quina fatiga!

El cop de porta del PP a la proposta de Camacho d'una millora en el finançament català ha despertat totas mena de mofes, però l'episodi no és intranscendent. És un pas més d'un Govern irresponsable que tracta Catalunya amb l'arrogància del vencedor. Sense cap interès a convèncer, només a imposar. El menyspreu és un gran despertador de l'orgull. Fins i tot els més irreductibles, els que es neguen a carregar d'emoció un tros de terra o de roba, els que estan farts de ser robats aquí i allà, els que abominen de la utilització de les derrotes amb fins partidistes, els que creuen que darrere de les banderes s'oculten massa interessos sense benefici per als ciutadans, els que creuen que la batalla social està en un altre camp i que la va perdent la ciutadania, tots ells poden donar per acabat el diàleg entre Catalunya i Espanya. No tant per convenciment com per fatiga. Per una tremenda i dolorosa fatiga.

Es difícil fer-ho més malament. El PP prefereix deixar en ridícul el seu líder a Catalunya abans que mostrar una mínima predisposició a escoltar. L'agònic PSOE de Rubalcaba, gairebé sense forces per seguir respirant, marca amb displicència els límits al seu plantejament federal. Massa esforç per a un PSC atrapat en un bucle d'automutilació. Duran està irritat, potser pel menyspreu envers la seva tercera via, potser perquè ha perdut poder d'influència... Massa indigència política per a moments tan difícils.