El riure crític

Després de la segona guerra mundial, les ideologies del segle XX europeu van intoxicar el discurs de polítics i demagogs, cosa que no seria tan greu si, a la vegada, no hagués contaminat, enfosquit i paralitzat la lliure reflexió de filòsofs i de la gran majoria de pensadors, els uns i els altres obedients, i/o compromesos amb unes i altres línies de pensament i conducta. Amb la caiguda del Mur de Berlín van anar també caient en el no-res aquelles ideologies, algunes tan pètries, fèrries i fosques que només segueixen enyorant els que troben a faltar els totalitarismes de qualsevol mena.

Jo trobo a faltar pensadors que explorin aquella nova realitat i ens ajudin a reflexionar lliurement sobre ella; no em refereixo ja als intel·lectuals, en particular als francesos, que van aclaparar i van intoxicar els joves de la meva generació amb prejudicis i consignes -incloent-m'hi a mi, per descomptat-. Trobo a faltar pensadors que utilitzin els seus coneixements en la pràctica de la dialèctica permanent en un nou segle, de reflexió més aviat mandrosa, en què el que s'imposa és un coneixement únic i paradoxalment efímer. És un coneixement convertit en un bombardeig permanent d'informacions esfilagarsades llançades mitjançant un únic mitjà, que, per la seva pròpia naturalesa, ja no permet -ni persegueix- pensar.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Potser per això no ens sorprèn que tot un president del Govern aspiri a ser comprès pel seu poble quan, després de donar suport a un membre del seu partit que es rebel·la davant la Justícia com un total saltimbanqui, declari en to messiànic que es va equivocar amb ell, però no se sent culpable: «Vaig cometre l'error -va dir textualment- de creure un fals innocent, però no el delicte d'encobrir un presumpte culpable».

Ens hem empassat sense rondinar un cúmul tan gran d'absurditats, potser per esgotament en temps difícils, que ja ni les registrem com una ofensa a la nostra intel·ligència de ciutadans. ¿On són els pensadors d'avui que ens tornin almenys el riure crític davant de tanta cosa inaudita?