La corrupció política
Acte sacramental
L'escàndol de Bárcenas s'utilitza, com sempre a Espanya, com a munició en la lluita pel poder
Tot Espanya participa en la solemne processó organitzada per un presumpte delinqüent i un periodista amb ànsies compulsives de poder. Pas de Setmana Santa en ple estiu, portat pel Govern en pes, ambRajoycoronat de les pròpies espines. En comptes de prostrar-se, el poble l'escridassa, amb la convicció no expressada que si cau en vindrà un altre d'igual o pitjor. Cucurulles fins al cel. Flagel·lants. Sobretot flagel·ladors. Crits de fora, fora. Impassibilitat del president. Corresponsals de la premsa internacional a Madrid que exporten les imatges del xou celtibèric amb un subratlladíssim Espanya torna a ser diferent. Es llepen els dits quan anuncien al món que s'assembla cada vegada més a la que era i no vol deixar de ser. La lluita pel poder és cavernícola, de patacada i garrotada. A l'hora de la veritat, la pàtina de civilitat europea s'escrostona i es dilueix. Cauen les caretes. Apareixen les carotes.Goya, Valle-Inclán,una mica deQuevedo,molt deCalderón.Després diuen que la hipocresia és patrimoni dels protestants.
Tothom es pregunta si dimitiràRajoy,i en aquest cas, qui el substituirà. En canvi, hi ha una altra pregunta, més important, que no es posa sobre la taula perquè, com també tothom sap o dóna per sobreentès, la resposta és negativa i pessimista: ¿Canviarà Espanya? ¿És capaç aquest país de parar de bavejar davant l'espectacle i aprofitar l'escàndol per fer un propòsit col·lectiu de millora? Al contrari. Cavalquen desbocats el cinisme, l'ocultació, la manipulació, una duresa brutal en la confrontació. Els nivells de corrupció, sempre indesitjable i mereixedora de la més contundent de les condemnes, són elevats però no gaire més que en d'altres països europeus que van més bé que Espanya. El problema d'Espanya és l'absència de regeneracionisme. Una mena de fatalisme genètic, que s'ha instal·lat a la majoria de les consciències, dóna per fet que aquestes coses continuaran passant. A qui li toqui el rebre, rebrà. A qui no li toqui, quedarà impune. Però l'honestedat i l'equanimitat ni pretenen guanyar terreny. Ja farem prou si no reculen. Ha de quedar anotat, un cop més, que l'extrema dreta i els seus afins són els que amb més força empenyen, els que més ben disfressats es presenten, els campions de l'engany.
La justícia no està del tot sotmesa, constatem, i gràcies a un grapat de jutges justiciers, la societat s'assabenta de coses que han passat a les esferes del poder, que passaven a l'ombra de la presumpció d'impunitat. Els ingenus, entre els quals no voldria deixar de comptar-me, enteníem, fa uns anys, que els casos de corrupció, finançament il·legal i lladronici descoberts, la fuga deRoldán,etc. acabarien tenint un efecte dissuasori sobre els seus seguidors i imitadors. No ha estat així. Tampoc podem saber si n'hi ha més ara que abans, si és roba més o igual. Però per molts casos, i de molta gravetat, que surtin a la llum, importen més els efectes sobre la política que els fets en sí. Gran part de l'escàndol és teatral o es teatralitza amb finalitats exclusives d'incrementar el diàmetre de la munició en la lluita pel poder.
A la Itàlia del final de la Guerra Freda, l'acció d'uns quants jutges va connectar amb el desig general d'assolir un canvi de règim, una política decent on el poder deixés d'estar monopolitzat pels mateixos i donés pas a l'alternança, aquest requisit imprescindible de tota democràcia que els dirigents italians s'havien estalviat des del final de la Segona Guerra Mundial. Resultat: la Itàlia d'avui, amb alternança i tot, no és un país millor del que era.
A Espanya sí que hi ha alternança, però per més que els dos grans partits s'acusin d'atrocitats i s'escridassin, sabem que s'apedreguen sense estar nets de culpa. Ni nets de culpa de corrupció, ni nets de culpa de mal govern. ¿Cap on s'ha de girar doncs la ciutadania? Els uns aprenen a conviure amb el cinisme. D'altres opten per l'aventura de votar altres partits, a risc de provocar una desestabilització de la qual s'acabi aprofitant l'extrema dreta. A Espanya, la bona gent no té portaveus.
Que el PP i el PSOE són diferents en discursos i actituds, és indubtable. Que entre tots dos han portat Espanya a la situació actual, també. I ja veurem si en cas d'amenaça seriosa de pèrdua d'hegemonia del poder bipartidista no perpetraran un pacte d'estat contra la ciutadania. Altres països, verbigràcia l'esmentada Itàlia, han acordat primes desproporcionades de diputats al partit guanyador, amb l'excusa de protegir l'estabilitat. De moment, tenim acte sacramental en ple juliol.
