La riquesa de les nacions i l'austeritat

Tot i que sense gran èxit, fa temps que insisteixo que el debat austeritat/creixement és una falsa dicotomia. Per a un país com Espanya, i també per a Catalunya, la discussió no és si hi ha d'haver ajust fiscal i reformes, sinó sobre eltempoen què el primer ha de tenir lloc, qui el paga i com es distribueixen els costos de les reformes. Perquè no solament es tracta de contenció pressupostària, encara que no es reconegui obertament: les transformacions estructurals són tan o més importants. Però en la confusió imperant tot es col·loca sota l'enganyosa rúbrica d'austeritat: sigui qui paga què, quin temps necessitem o sobre qui recauen els plats trencats de les reformes. I així, mentre continuem discutint si hauríem de seguir aquest procés, la crisi es va desenvolupant i l'ajust recau sobre les capes més febles del país. O sobre els assalariats, que tenen rendes perfectament detectables.

Dos treballs recents posen en relleu fins a quin punt és necessari reenfocar aquesta discussió, és a dir, si l'austeritat és necessària cap a qui i com es paga. Per una part, el BCE acaba de publicar la primera enquesta sobre rendes, consum i riquesa de les famílies de l'eurozona. I d'ella ha emergit una insòlita sorpresa: les famílies alemanyes tenen una riquesa neta sensiblement inferior a la dels seus veïns del sud. I tot i que és cert que aquestes dades tenen problemes, no ho és menys que, a grans trets, la foto que n'emergeix no és discutible. Així, la llar típica alemanya acumulava uns 50.000 euros nets de riquesa el 2011, mentre que el seu equivalent espanyol superava els 150.000.Der Spiegel postula que en aquesta reduïda riquesa neta familiar dels alemanys operen factors sociodemogràfics, i que en especial es deixen sentir els efectes sobre el patrimoni familiar dels estralls (militars i econòmics) dels últims cent anys. Però, com es poden imaginar, això ha provocat sorpresa, i escàndol, a Alemanya, on el debat ha focalitzat l'atenció a les famílies dels més rics del sud. Si s'ha de fer rescats, ¿per què no recórrer, als països que han de ser salvats, a la riquesa de les seves famílies més acabalades? De fet, part d'aquesta solució és la utilitzada a Xipre, amb una notable quitació de la riquesa dels que tenien dipòsits superiors a 100.000 euros als bancs amb problemes. Si s'ha de rescatar un país, s'argumenta, els seus ciutadans més ben situats haurien de ser els primers a contribuir al salvament. ¿Com els sona, aplicat a Espanya i Catalunya? I aquesta reflexió sobre qui contribueix més als rescats em porta a un segon aspecte igualment rellevant.

L'edició del 2011 de l'informe sobre tendències impositives a la Unió Europea, aparegut fa poc, torna a situar Espanya entre els països amb menys pressió fiscal: dividint els ingressos impositius (incloses les cotitzacions a la Seguretat Social) pel PIB, Espanya apareix en el lloc 20è entre els 27 països de la UE. I a més, els que se situen en pitjor posició no són, certament, països a imitar: en l'àrea de l'euro, només superem Irlanda; i a la UE estem al davant d'Eslovàquia, Romania, Letònia, Lituània i Bulgària.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

¿Què volen dir aquestes xifres? Que si els nostres impostos pesessin al PIB el mateix que al conjunt de l'eurozona (un 39,5%), els impostos recaptats a Espanya el 2011 haurien estat superiors en 8,1 punts del PIB, una xifra que pràcticament hauria tancat el dèficit públic. A més, aquest no és un problema conjuntural derivat de la crisi. Els valors mitjans d'un llarg període, amb bonança i recessió, mostren els mateixos resultats. Així, prenent la mitjana del 1995 al 2011, Espanya ha ingressat en impostos prop del 34% del seu PIB, davant de gairebé el 49% de Suècia i Dinamarca, el 44/45% de Finlàndia o França i el 39/40% d'Holanda i Alemanya. Finalment, i aquest és l'aspecte socialment més sagnant, aquesta inferior recaptació relativa no és el resultat d'uns impostos baixos: en IRPF i cotitzacions a la Seguretat Social ens situem entre els països amb pressions individuals més elevades. La baixa recaptació apunta, bàsicament, a un frau fiscal intolerable i, en algunes figures impositives, a unes generoses deduccions i desgravacions. Un nou exemple del desigual repartiment del cost dels ajustos.

Mentre seguim discutint si són naps o cols, la crisi avança i la consolidació fiscal i les reformes van recaient sobre els grups socials menys capaços de defensar els seus interessos. L'austeritat no es pot evitar. Però el que es pot evitar -s'ha d'evitar- és que el gruix de les càrregues que inevitablement implica continuï recaient sobre els que menys tenen o sobre aquells les nòmines dels quals estan controlades. És hora de tornar a parlar de justícia en la distribució de la càrrega tributària. No hauríem hagut de reduir mai impostos, com van ferRato(2003) iSolbes(2007). Ara en patim les conseqüències.