Gent corrent
Lidia León: «Abans que una persona sordcega, jo sóc la Lidia»
'La Lidia'. Només un 10% del seu diagnòstic ja enfonsaria el més pintat, però ella crida als quatre vents que encara ¡donarà molta guerra!
«Abans que una persona sordcega, jo sóc la Lidia»_MEDIA_2 /
La major part d'aquesta conversa transcorre a través de Joan Gil, guia intèrpret de la llengua de signes catalana, però també li plantejo preguntes a la Lidia escrivint al seu ordinador i dibuixant-li lletres majúscules a la palma de la mà. La comunicació profunda, no obstant, no la propicien les paraules ni els signes, sinó l'abraçada espontània amb què ella s'acomiada. Aquest gest transmet tota la força, l'afecte i la il·lusió d'una dona que relata els seus anys més durs a ¡Mucha guerra por dar!
(Editorial Salvatella), el primer llibre totalment accessible que no fa distinció entre vidents, sords, cecs i sordcecs.
-Si rodés un film sobre la seva vida, ¿quina seria la primera escena?
-Unes vacances amb la meva família. Tenim una caravana i sempre sortim de viatge amb els meus pares. Amb la seva ajuda i la dels meus amics puc anar on sigui si està adaptat. Fins i tot al Tibidado, on m'ho passo bomba.
-És el seu gran èxit: fer de tot.
-N'estic molt orgullosa perquè, sent sordcega i sense llengua de signes, vaig anar a la universitat i em vaig diplomar en Educació Social. He estudiat, he treballat, he viatjat, he tingut parella, m'he separat, com tottom.
-Només que a vostè li costa moltíssim més. ¿D'on treu la força?
-Em surt, és el meu caràcter, sóc molt vital. Tinc ganes de viure i crec que això és un do.
-¿De petita ja era així?
-Era igual de vital i tenia el mateix geni, però no era tan positiva. La meva problemàtica m'ha fet reflexionar sobre què és l'important de la vida i això m'ha fet més sàvia. És normal que tingui alts i baixos, perquè tinc un gran problema, però sempre tiro endavant. La família i els amics m'ajuden, em cuiden, em mimen però, ¡compte!, sense sobreprotegir-me. També hi ha Nayima, que m'acompanya a comprar i està amb mi les 24 hores. No estic mai sola.
-¿Amb quin pensament s'aixeca cada matí?
-Penso que comença un altre dia, una altra aventura, una altra lluita, però en positiu. A vegades m'aixeco de mala llet, normal, amb el meu caràcter...
-Millor no estar al seu costat quan es cabreja.
-Uf! (es posa les mans al cap) Tinc un caràcter fort, molt fort, per bé i per mal, perquè em porta a lluitar molt però també a no callar mai. No sóc gens conformista i sempre he de fer el que jo vull [riu]. Abans que una persona sordcega amb una dura malaltia, jo sóc la Lidia.
-Té geni i sentit de l'humor. ¿Què és el que anomena «la Nefi»?
-Als 17 anys em van diagnosticar una neurofibromatosi tipus II. És una malaltia hereditària, progressiva i degenerativa. Em surten tumors pel cos i vaig perdent facultats físiques. M'han operat moltíssimes vegades. Als 20 anys em vaig quedar sordcega, a penes veig contorns amb l'ull esquerre, i no puc caminar. A més, també vaig passar una leucèmia. La meva problemàtica no té solució, però ho he assumit i m'adapto als canvis.
-¿Quina memòria té de la infància i la joventut?
-Em veig al camp, jugant amb els meus cosins, jugant sense parar. També tinc gravades les veus de la meva mare i del meu pare, el so de l'aigua, algunes cançons... M'encantava Mecano i conservo els seus discos: Hijo de la luna, Aidalai... Llegeixo aquestes cançons i em poso a cantar i a ballar. Són moments de felicitat, però la felicitat eterna no existeix.
-El dia 28 d'aquest mes fa 41 anys. ¿Quin regal demanaria?
-[pensa] Que tots reflexionéssim una mica sobre la vida, sobre les coses importants que no valorem perquè estem massa ocupats. Estimar i sentir-se estimat, això és el més important, no els diners; els diners no són res, és l'amor el que ens fa feliços.
Notícies relacionades-Tornant a l'inici... D'argument per a una pel·lícula sobre la seva vida en té de sobres.
-Alguna vegada m'ha passat pel cap, no es pensi, però només és un somni... Potser un curt que expliqui la meva història seria més factible. No caldria buscar una actriu protagonista, ho faria jo mateixa, perquè no tinc cap vergonya, i el guió també el podria escriure jo, si algú me n'ensenya.
