Males aromes de Montserrat

Ocultar les equivocacions pròpies, siguin penals, civils, administratives, ètiques o estètiques sempre ha estat bufar i fer ampolles per a la federació nacionalista catalana, la dreta identitària. N'hi havia prou de col·locar-les sota el mantell de la incessant afirmació simbòlica i sentimental de la diferència, encara que fos exagerant-la per justificar posicions extremes.

N'hi havia prou de començar a sublimar els suprems valors patris de torn a foc ràpid, amb la superioritat de sempre davant pobles menys elegits. Quan el president de la GeneralitatJordi Pujol Soleyva ser imputat pel catacrac deBanca Catalana, va respondre acusant el GovernGonzález de "jugada indigna" (l'Estat de dret existeix menys quan no interessa) i inflamant una magna concentració d'adhesió personal i familiar, on els xiscles contraMadrid s'agermanaven amb piropos aMarta Ferrusola ("Això és una dona!") en el terreny de l'etèria creença, de l'imperatiu categòric de la innocència.

El carismàtic polític i discutible banquer Pujol mai va portar la taca mediàtica de la corrupció al vestit, llevat pel grapat de no adeptes a aquesta variant de teocràcia que es resistien a ser il·luminats.Convergència, confessaven els seus predicadors, no eraUnió, que es ficava en un, dos, tres bassals de fang seguits, sinó la viva encarnació de la puresa per fer país. Les acusacions de l'exterior eren desmuntables per l'etern odi i assetjament de l'enemic centralista i les interiors, explicables per una esquerra perdedora i ressentida, que prou tenia d'escombrar la seva pudent casa. "A l'esquerra li falta exigència moral", va dirJordi Pujolquan encara era president.

Després, el partit d'ordre per excel·lència, el garant de l''statu quo' del seny davant de qualsevol caixa d'impostos, de cabals o de reclutament, l'epicentre del civisme burgès amb accent cristià i perfum suec, el sant esperit i senya de Catalunya, resulta que era carn de la nostra carn pecadora, carn picada en les tertúlies: en el'cas Casinos' es va acreditar finançament il·legal (encara que no tipificat), el jutge proposat per CiU i el seu empresari de referència van resultar ser uns delinqüents, igual que l'advocat de Pujol a Banca Catalana i el seu assessor fiscal més pròxim;Maragall va desenterrar el país del3%de comissió, un exconseller i un exsecretari de la Presidència 'suciovergentes' es van afegir a l'il·lustre banqueta,Millet es va embutxacar 630.000 euros delPalau, van aflorar amics de l'ànima de la màfia russa i, que consti, el consellerRoma va resultar no culpable però va encarregar treballets a domicili a l'empresa que els feia al Govern.

Manades de 'lobbies'

Una gran porció de la política al servei dels 'lobbies' encara no ha aparegut, perquè CiU no publicarà la llista de donants perquè després tinguin represàlies. En resum, com bé recorda el catedràticJordi Matas Dalmases, unacinquena part dels consellers de Jordi Pujol han estat imputats per corrupció. Dedueixin la qualitat del nostre Govern. I la societat que s'exonerava de culpa i s'alegrava amb els gàngsters, pispes i caradures del país veí, estava tan corcada com ell. No obstant (valencians i catalans ofereixen paral·lelismes curiosos), és matèria provada que la majoria de catalans no volen veure les lletres de c-o-r-r-u-p-c-i-ó al tauler lluminós de l'oculista si aquest és convergent.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Donada la situació a l'oasi fètid, tornen a saltar les comissions no obreres i els aconseguidors dels recursos públics, ara, alerta, en la persona d'Oriol Pujol Ferrusola. Hem de ser cauts: ningú ha demostrat que els fills de l'expresident s'hagin fet multimilionaris fent negocis amb la Generalitat, per exemple gràcies a adjudicacions a les seves empreses. Ningú és sospitós pel mer fet de ser fill de, posseir poder o diners. La càrrega acusatòria de les converses telefòniques intervingudes, no obstant, sembla anar més enllà de les "aromes de corrupció" que el fiscal de l'EstatEligio Hernándezveia en les conductes econòmiques de la saga.

La reacció d'Oriol és més assenyada que la del seu pare el 1984, encara que no deixa d'arrebossar-se en la bandera estelada. Per descomptat, no és per atzar que aquest assumpte broti com a imputació quan la imatge de l'Espanya podrida i negra de defraudar, que cada dia s'envileix més i més en les coves calumniadores de la 'derechona', afavoreix amb la seva mera imatge qualsevol procés sobiranista que inviti a posar-hi distància. ¿Ho veieu? --ens colen els directors d'orquestra en l'ombra--: Bárcenas som tots. Les mans màgiques que activen les comportes de les clavegueres judicials dels Estats i dels aspirants a Estat, el partidisme cec de la justícia, són un atenuant. Però mai eximiran de culpa. Culpa històrica.