LA DESAPARICIÓ D'UNA FIGURA CARISMÀTICA

Pare, mestre i capellà alhora

"Chávez es va servir de la televisió per escenificar imatge i paraula en sessions maratonianes de telerealitat politicosentimental, enfilat en un llenguatge tancat de guia providencial"

1
Es llegeix en minuts
Hugo Chávez saluda els seus seguidors, el 8 de gener passat.

Hugo Chávez saluda els seus seguidors, el 8 de gener passat. / LEO RAMÍREZ (AFP)

Pels periodistes i als ulls occidentals, generalment eurocèntrics o euròpates, Hugo Chávez sempre ha presentat l'empipadora contradicció de ser l'únic príncep dels seus pobres i alhora practicar un berlusconisme de nou-ric mediàtic, tot sigui dit amb totes les precaucions i més en un país on les televisions burgeses juguen a conspirar igual que a inspirar l'aire de cada dia, i si no que l'hi diguin a l'exministre d'Exteriors Josep Piqué, virrei al seu torn de la ingerència d'Aznar.

El difunt cabdill veneçolà, segons Miguel Ángel Bastenier --un dels més prestigiosos analistes del món llatinoamericà--, fins i tot no sent un dictador sí que va derivar el seu règim personalista cap a un totalitarisme de la paraula que va desbordar moltíssim la necessitat antropològica de què parlaven Hegel i Weber: parlar per construir el món del polític i donar sentit a tot al voltant seu.

Chávez es va servir de la televisió per escenificar imatge i paraula en sessions maratonianes de telerealitat politicosentimental, enfilat en un llenguatge tancat de guia providencial que regalava sentències demolidores. Cada setmana en rigorós directe, des d'un lloc diferent, en un xou de cinc a vuit hores, el seu 'Aló presidente' representava una comunicació directa amb el poble, encara que estar més a prop del poble no significa, ni de bon tros, estar més a prop de la democràcia.

Notícies relacionades

La loquacitat del líder era la closca d'un règim que cohibia els contrapoders, la justícia, el Parlament o el periodisme desafecte. A escala més reduïda el matex es pot dir de l'anterior experiència telepresidencial a Colòmbia. Álvaro Uribe, que en els seus setmanals Consejos Comunales també es comportava com una 'celebrity', actuant en els tres papers bàsics: pare, capellà i mestre del poble.

L'objectiu de tots dos era idèntic: crear una atmosfera sensorial irresistible i asfixiar la premsa no lleial. Chávez va convertir la política veneçolana en un immens plató de televisió. ¿Però, atenció, amb les necrològiques passant comptes: què serien sense la pantalla petita multitud dels nostres polítics de teatret que criden qualsevol visca la mort de la nostra economia o la mort de l'enemic polític quan noten el pessigolleig de la més mínima càmera, reciten guions interessats i només busquen anestesiar amb sobredosi de demagògia de guinyol? No som ningú per donar lliçons de democràcia.