El preu de fer el primer pas

El president del Govern insisteix a rebutjar una intervenció militar agressiva sense empara de les Nacions Unides i sense mandat de l’OTAN (cosa que segons el conveni d’utilització de les bases situades a terra espanyol justifica les restriccions plantejades). També encerta al recordar alhora el seu rebuig al règim despòtic dels aiatol·làs: tot i que sembla que li hauria d’incomodar, més del que sembla li ha fet, les felicitacions rebudes per part del Govern iranià per la seva actitud i tot i que el seu "no a la guerra" manqui dels matisos necessaris (¿si es demostrés que el programa nuclear iranià avançava i la intervenció hauria tingut empara internacional, ho mantindria en aquests mateixos termes?).

Aquest doble rebuig de la intervenció i al règim teocràtic iranià el van acabar manifestant al llarg del dia d’ahir altres països aliats, com França, el Canadà o el Regne Unit. Alguns d’ells traçant una subtil línia, la de destacar que participaran en la defensa de països afectats pels atacs de represàlia iranians (com Xipre, membre de la UE) sense proclamar la seva no participació en accions ofensives o sense bloquejar l’ús de les bases dels EUA al seu territori. Tot i que finalment gran part de les potències atlàntiques hagin acabat coincidint en els seus retrets a Trump, i tot i que la Unió Europea, des de la presidència de la Comissió fins a molts dels seus líders nacionals, hagin recordat que reaccionarien solidàriament davant una represàlia comercial contra Espanya perquè ho seria també contra tota la Unió, Sánchez podria haver esperat perfectament a fer evident la posició del seu Govern de manera simultània i diplomàticament coordinada amb els seus socis europeus. Podria i hauria d’haver-ho fet, sense exposar els interessos econòmics espanyols més del que ja ho seran per les conseqüències als mercats energètics d’una crisi bèl·lica a què no es veu final, si en el seu càlcul de riscos i beneficis no pesessin tant com sembla que pesen els que serveixen més als seus interessos en termes d’imatge internacional i rendibilitat electoral interna que als del país. Aparèixer com el far de l’esquerra d’Occident, com l’estadista audaç que planta cara a Trump, al qual acaben seguint altres països i que fa caure en contradiccions els seus oponents domèstics, pot tapar fugues en la seva base electoral i satisfer-lo personalment. Però sembla frívol carregar amb el cost d’una crisi diplomàtica rere una altra mentre en realitat es compleixen amb els compromisos com a aliat atlàntic tot i que es prefereixi dissimular.