Ramon Solanes, el director de diari més valent

“Sisplau, aneu molt amb compte. Si ara caieu en mans de la policia, no podré anar ni a portar-vos tabac”. Ramon Solanes, director del diari barceloní 'Mundo Diario', parlava així als seus joves redactors en la nova foscor de la Llei Antiterrorista de 1974. Els redactors treballaven al tall de la navalla del règim i el seu director feia el raonablement possible perquè exercissin el seu ofici amb la llibertat que el sistema els negava. Ja és hora que algú ho afirmi: Ramon Solanes Piñol, periodista forjat en els quadros de TVE a Miramar, que no va ser precisament una fàbrica de demòcrates, i sense cap pedigrí en premsa, va ser el director de diari català més valent des del judici de Burgos a la reforma política. Va ser qui va arribar més lluny combatent la dictadura en tots els fronts informatius, de la portada a la crítica de cine. Ho va ser sabent que mai passaria a la història com els seus col·legues il·lustrats que figuraven al capdavant de les accions i moviments progressistes, escrivien profunds articles sobre drets humans i una bonica literatura de país. Si 'Mundo Diario' va ser l’experiment periodístic més excitant, fascinador i extraordinari des dels terribles espeternecs finals de la dictadura a l’Espanya preconstitucional, es deu en part considerable al gran desconegut que va vetllar pel rumb de cada dia, molt més enllà del fixat per Sebastián Auger, un petulant empresari que el governava a cops d’ego, deliris de grandesa política i expansionisme imperial.

Ramon Solanes era home de poques paraules i molta imatge. A la televisió franquista havia sobresortit per insuflar aires de decidida modernitat cosmopolita, és a dir, un europeisme d’impregnació i una sensualitat integral que no eren poc en els anys del xal a la canaleta, el provincianisme suat i la bateria prohibida en els musicals de sobretaula perquè alterava la digestió dels espanyols. El mag de la publicitat de l’època, Víctor Sagi, va veure en el seu perfil professional bastant més que un realitzador estilós i el va trasplantar al camp de mines de la premsa. Sobre el paper, no hi havia jugada més perdedora que portar un neòfit a la partida de pòquer en què totes les cartes estaven marcades. Les del franquisme, que el tenia per enemic o sospitós de ser-ho només per no constar entre els afectes, i les del progressisme de carnet, elits, tribus, clans o xarxes d’interessos que manejaven els fils de l’oposició escrita. L’únic punt de partida a favor: un segell britànic en les seves maneres i procedir. Solanes sabia posar moltes cares de pòquer. El seu indiscutible èxit: convertir 'Diario Femenino', un diari de Sagi que per imperatius industrials es feia 24 hores abans de la seva sortida, en l’eina periodística més ampla i punxeguda de l’esquerra política catalana i espanyola dels 70.

L’estil Solanes

Des del Barça de Messi fins a la Casa Batlló, els triomfs d’aquesta vida solen ser-ho d’un estil. L’estil Solanes era moderat en triomfalismes i grandiloqüències i summament pròdig en eficaços silencis tàctics i tasques sordes. Treballar amb ell era com pertànyer a l’estabilitat d’un pilot automàtic. El seu eslògan podia haver sigut el del Renault 4 Llaunes de llavors: “La seva bellesa és la seva mecànica”. Un pilot automàtic, emperò, amb l’ànima vivaç i intuïtiva del Humphrey Bogart que sabia reservar-se el cop de volant o l’accelerament per a l’instant precís. Malgrat la seva aparença hieràtica i passiva, potser fruit d’una enorme timidesa soterrada, vivia a prop de la redacció sense que aquesta sentís el seu alè al clatell. Els que vam haver de comparèixer davant de la jurisdicció militar per les cròniques dels consells de guerra a etarres no oblidem les seves gestions tan callades com treballoses per evitar-nos la cort de porcs.     

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Els temps actuals no serien propicis per a un professional sense més lligams que la llibertat, refractari a simplismes de mantra i fanatismes d’octavilla, i l’habilitat més gran del qual era apuntalar el treball col·lectiu i no cultivar el pas propi a la posteritat. Mals temps per a una persona exquisida que sabia agafar distàncies davant dels que entraven al seu despatx amb la brusquedat o la consigna per bandera. L’exabrupte més gran que li recordo va ser etzibar-li a un dels personatges que s’escarrassaven per monopolitzar la consciència crítica de la redacció: “Baixa l’estel, que el portes molt alt”. Mals temps també per a aquesta frase.

Descansi en pau la persona exquisida que allà on sigui continuarà sense demanar medalles, aplaudiments ni llagoteries. Sí, a l’antiguitat hi va haver periodistes així.