Carles Castellnou: «¿Que protesto massa? Hi tinc tot el dret, ¿no?»

El president de l'associació cultural Desat'art de Figueres ha reunit l'obra d'11 artistes al Cafè Hotel París de la capital de l'Alt Empordà, en una mostra que denuncia la passivitat dels governs davant el patiment dels ciutadans. L'exposició s'acaba el 2 de febrer i hi haurà una segona entrega a l'abril.

-¿Quantes empreses s'han ofert a contractar algú a canvi de quedar-se una de les obres?

-Dues empreses de Girona s'hi han mostrat interessades, però no tancarem res fins que no vegi el contracte. Són peces que tenen un valor d'entre 1.500 i 2.000 euros i no es poden regalar així com així, ha de ser tot legal.

-Si les obres les firmés Miquel Barceló s'acumularien els contractes.

-És veritat que com més famós ets més t'escolten. Però els grans noms no s'hi impliquen, perquè ja formen part del sistema i si el critiquen perden privilegis.

-¿Els artistes tenen l'obligació de comprometre's amb la societat?

-D'obligació no en tenen cap. Però l'artista, a més d'artista, és persona i ciutadà, i com que tothom té por, el preocupa com tirarà endavant i això el priva de dir i de fer certes coses.

-Doncs vostè no calla.

-Diuen que sóc massa agressiu, massa guerrer. ¿Que protesto massa? Això és una democràcia i hi tinc tot el dret, ¿no? No sóc un terrorista que va posant bombes per tot arreu, només dic el que em sembla. Per això estic castigat.

-¿Què vol dir?

-En set anys que té l'associació, que representa 142 artistes, amb prou feines hem rebut ajudes i, a més, l'alcalde no ha vingut mai a cap inauguració, encara que jo l'hi he convidat sempre.

-Devia estar ocupat.

-La mostra del Cafè París vol donar exemple al Govern de com el poble s'uneix per ajudar i tirar endavant. Tots aquests desnonaments de famílies, tot això fa tanta vergonya... Els bancs i els polítics acabaran matant el poble. Això és el que cridem des de l'exposició: ¡Prou! ¡Prou de fer patir el ciutadà!

-¿Quins comentaris li han arribat?

-De polítics, cap. Però de forma espontània la gent ha anat deixant paperets a les parets de la sala amb missatges del tipus: «Ja n'hi ha prou d'enfonsar el país, lluitem tots plegats». La mostra s'ha convertit en una mena de mur de les lamentacions, o de les contemplacions, com vostè prefereixi.

-L'obra que vostè exposa es titula precisament El ciutadà s'enfonsa is'hi veuen un parell de sabates desapareixent en el fang.

-És la primera obra que he fet des que va morir el meu marit, fa gairebé dos anys. Des d'aleshores sento un buit que... Estava enamorat, era la meva mitja taronja i, de cop, em falta. M'havia fet la vida amb ell i cada dia em llevo pensant per què segueixo aquí i què se suposa que he de fer.

-¿Què diria ell d'aquesta exposició?

-M'hauria recolzat, com em va recolzar sempre. Amb el Pere [Rodríguez] vam fundar l'associació Desat'art fa set anys. Volíem que fos una antigaleria, un espai des del qual ajudar els bons pintors sense recursos ni contactes per exposar la seva obra. Ho vam fer per amor a la pintura i als artistes i ara jo ho segueixo fent per amor a ell.

-Tot un homenatge.

-Quan el Pere va morir va canviar molt la meva visió de la vida. Em vaig adonar que és molt millor ajudar i que t'ajudin, els valors humans, que no pas que et toqui la loteria. Des d'aleshores tot el que faig és per amor; per a mi els diners han deixat de tenir valor i l'únic que té valor són els sentiments.

Notícies relacionades

Sánchez, l’imprescindible

La cadira de Bad Bunny

-I això li treu la por a l'hora de dir el que pensa.

-La por l'he perduda. El Pere era una persona molt valenta però a la vegada molt diplomàtica, no com jo. He après molt d'ell, sempre miro de fer les coses com ell les faria i llavors em surten bé. M'agrada pensar que està amb mi. Sóc un lluitador de l'art pictòric i seguiré lluitant, perquè aquesta és la idea que teníem el Pere i jo.