Toni Sangüesa: «¿Per què no l'hauria d'ajudar? El veig tocar amb tanta il·lusió...»

Aquest Nissan Terrano ha viatjat fins al sostre d'instruments: l'ha posat més d'una vegada al servei del seu fill perquè confia cegament en el seu talent. No, cegament, no: ha estat allà, també més d'una vegada en els seus concerts, l'ha vist dalt de l'escenari i l'ha admirat, secretament primer, obertament després. El seu fill, amb el seu baix, i la seva banda. L'ha recolzat sempre, ha finançat la seva part d'alguna gira, se n'ha anat a dormir molt tard per estar amb ell. En els temps bons, i ara, en aquests temps menys bons, també.

-¿Com es diu la banda?

-Itaca Band.

-¿I el seu fill?

-Miquel. Miquel Sangüesa.

-El cito: «Seguiré ajudant el meu fill i els seus companys de grup, encara que sigui econòmicament, perquè puguin realitzar el seu somni…» És de la carta que va escriure. Expliqui'm amb quines altres formes no econòmiques els ha ajudat.

-És clar. Pensi que el meu fill té 22 anys, i que el grup el van formar en fa set, és a dir que durant un temps no podia conduir. Cap. Així que el portava a tot arreu. A tots.

-Als concerts.

-Sí. Jo o algun altre pare. Així ens vam acostumar a acompanyar-lo als concerts. Més tard, quan ja va poder conduir es va emportar el cotxe, però moltes vegades després del concert es quedava de festa, naturalment, i el que fèiem nosaltres era agafar el cotxe de la meva dona, o pujar a un tren i anar a buscar el Terrano.

-De matinada.

-Sí, o ben entrada la nit, en qualsevol cas.

-Això és un pare.

-No és només això. És que el veig pencar tant. O els veus a l'escenari amb tanta energia i il·lusió, i com es transformen allà dalt. És la seva festa, és el seu fort. ¿Per què no l'hauria d'ajudar en tot el que pugui? Em cau la bava al veure el meu fill allà. Però que quedi clar que no sóc només jo. Som tots dos. La meva dona i jo. La meva dona és una maga per vendre entrades.

-Dels concerts.

-És clar. ¿Què s'han de vendre 100 entrades? Doncs ella ven 100 entrades. Als concerts és la que ven discos i samarretes, i sempre ho ven tot. I plora en cada concert.

-¿Perdó?

-Plora en cada concert. S'emociona al veure el Miquel amb el seu baix a l'escenari, i plora. A vegades el Miquel li diu que ven massa discos.

-Discos. Han editat alguna cosa.

-Sí, el primer el van editar el 2010. Es diuLa Selva. El Miquel li diu que aquests discos no són per guanyar diners sinó per promocionar el grup, així que l'ideal és que vagin a parar a mans de gent a qui li interessi, que els agradi i ho apreciïn. Que no el comprin les amigues de Sílvia Font només per ser del fill de Sílvia Font.

-¿I què diu la mare?

-¡Que així almenys recuperen els diners!

-M'ho imagino. ¿Què toquen?

-Doncs música mestissa. Reggae, ska, aquesta mena de coses.

-El grup és d'aquí, de Montcada, ¿no?

-Són dos de Montcada, un de Barcelona i un noi de Galícia.

-Bé. Ara expliqui'm com els està afectant la crisi. Aquest era el tema de la carta, ¿no?

-Sí. El problema és amb els ajuntaments, que no paguen. Es veu que qualsevol petit bar o lloc privat fa un esforç, els paga el desplaçament, el sopar, els 30 euros que puguin pagar-los, però els ajuntaments en canvi donen allargues. En concret, són quatre ajuntaments de Catalunya que els deuen diners. ¿Per què, si saben que no els poden pagar, segueixen contractant-los?

-¿Quins ajuntaments? ¿Quant els deuen?

-Val més no donar noms. En total els deuen més de 5.000 euros, que per a aquests xavals són importants no només perquè se'ls han guanyat, això primer, sinó perquè són els diners amb què compten per editar el seu segon disc. Estem esperant, i si és necessari farem una col·lecta entre els pares per ajudar-los.

Notícies relacionades

Cisma a la Segarra

¿Qui votaràs?

-El que deia a la carta.

-Això. Seguir ajudant-los.