Colòmbia i el fantasma de l’Omayra

Els que tenen edat per recordar-ho posen una ganyota d’alarma, ja que aquestes quatre paraules –«volcà», «Nevado», «del» i «Ruiz»– són sinònim de tragèdia, la que va tenir lloc fa 38 anys, el 13 de novembre de 1985, quan el volcà va fer erupció i va matar prop de 23.000 persones, la majoria a Armero, el poble associat per sempre a la tragèdia, sepultat sota una descomunal allau de llot. A Colòmbia i al món, el rostre de la catàstrofe va ser el d’una nena de 13 anys que va sobreviure a l’allau però va quedar atrapada entre les runes, amb el cos submergit sota l’aigua, i la seva lenta agonia es va convertir en transsumpte del dolor de tot un país. Es deia Omayra.

Activitat sísmica

El 30 de març, el Servei Geològic Colombià (SGC) va elevar a taronja el nivell d’activitat del volcà, l’últim esglaó abans de l’alerta vermella, que indica erupció. L’activitat sísmica s’havia incrementat de forma notable des del dia 24 i el dia 29 havia arribat al pic més alt des del 1985. Al contrari del que va passar llavors, quan una certa indolència governamental va formar part de la conjura de factors que van sumar perquè ningú fos evacuat malgrat els avisos d’erupció, aquesta vegada el Govern ha sigut diligent al posar en marxa el corresponent protocol i els milers de persones que viuen als pobles sota amenaça estan informades que en qualsevol moment podrien haver d’abandonar casa seva. Ja hi ha qui ho ha fet: les famílies amb nens han abandonat la zona. La majoria s’han allotjat en cases de familiars.

El volcà escup fum i cendres i emet sorolls que arriben fins als pobles en alerta –Villamaría, Herveo, Villahermosa, Murillo i Casabianca són els més amenaçats per una possible erupció, els que més preocupen el Govern–. No és res que no hagin viscut els veïns els últims 40 anys, però els sismòlegs avisen que aquesta vegada és diferent i analitzen amb preocupació els sismes que tenen lloc al cràter Arenas.

«Hi ha més probabilitat que en dies o setmanes faci una erupció més forta que les dels últims 10 anys», va avisar el SGC el 18 d’abril. Totes eren erupcions menors. Els mitjans de comunicació colombians segueixen l’activitat del volcà com el periodisme modern mana seguir una situació com aquesta: al minut. Un dia la temperatura del cràter puja a 700 graus. Un altre dia en surt fum i cendra. Un altre dia, aquests són els plans d’evacuació. Un altre dia hi ha emissions d’òxid de sofre.

«Ahir a la nit va estar una mica més mogut i hi va haver més columnes de gasos i cendra, algunes de les quals van arribar a més de dos quilòmetres d’altura, i avui han reportat una anomalia tèrmica molt alta al fons del cràter. Són símptomes que el volcà segueix molt actiu, molt inestable i, per tant, no podem abaixar la guàrdia», va declarar dimecres el director de Geoamenaces de l’SGC, John Nakario Londoño. Al final pot ser que hi hagi erupció o pot ser que no passi res, però aquest volcà és més aviat un fantasma i la seva ombra assetja els colombians amb edat i memòria per recordar els infaustos dies de fa 38 anys.

La nena i el càmera

Això no vol dir que s’hagi de ser colombià per recordar allò. Sobretot quan es respon al nom d’Evaristo Canete i es va ser càmera de TVE, corresponsal a Colòmbia i enviat especial al lloc de la tragèdia. Bàsicament, quan es va ser qui va filmar l’Omayra. Havien passat poc més de 24 hores des de l’erupció, Armero estava sepultat sota milers de tones de fang i Canete va arribar al lloc en companyia d’un tècnic de so. En una de les seves primeres sortides, en un racó del poble submergit, va trobar l’Omayra. Evaristo es va posar a parlar amb ella i la conversa va quedar gravada, encara disponible a internet. Enfonsada fins al cap, la petita de 13 anys era carisma i força i –en aquelles condicions– simpatia. Confiava que la traurien d’allà.

«Allò va ser dur, molt dur... Al principi no em vaig adonar del que passava, però a mesura que parlava amb la nena i amb un home de Defensa Civil que estava amb ella em vaig adonar que seria molt difícil treure-la...» Canete va parlar amb la nena uns 20 minuts i de seguida se’n va anar a parlar amb uns metges de l’Exèrcit que hi havia a prop. «Bé, d’alguna manera haurem de treure aquesta noia, ¿no?», els va dir. No n’hi havia cap. Desguassar era impossible: no hi havia motobombes. Amputar-li les cames (es va considerar aquesta possibilitat), també. «Em van dir que feia tant temps que estava submergida», recorda el càmera, «que l’hemorràgia no se li podria tallar. Aquella noia tenia tanta força, tantes ganes de sortir d’allà... Ella sola tenia la vitalitat que no vam tenir els altres per poder arreglar el que havia passat».

Perdre l’any

Notícies relacionades

Omaira, sense saber-ho, va canviar la tele

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Canete no era l’únic periodista present al lloc. També hi havia, entre d’altres, el colombià Germán Santamaría –la seva crònica ‘¡Hay que salvar a Omayra!’, publicada al diari ‘El Tiempo’, avui dia forma part de la història periodística del país– i Frank Fournier, el fotoperiodista francès que va captar la nena cap al final de la seva agonia i el treball del qual va ser guardonat aquell any amb el World Press Photo Of The Year. Les fotos de Fournier i les imatges en moviment que va gravar Canete van fer la volta al món i van convertir l’Omayra en símbol de la tragèdia: el rostre de 23.000 morts. «Perdré l’any perquè ahir i avui he faltat a l’escola», deia la nena, mirant els que l’envoltaven.

Gairebé quatre dècades després, el nom d’Omayra continua sent per a molts aquella nena de rostre angelical atrapada al fang que desitjava ser rescatada i tirar endavant amb la seva vida. «Vaig estar gravant perquè era la meva obligació», diu Canete, «però si l’Omayra hagués pogut sortir d’allà si jo deixava la càmera, ho hauria fet una i mil vegades, sempre ho he dit. El meu afany no era de notorietat: hauria deixat el que fos perquè aquella noia hagués tirat endavant, però no va poder ser. En algun moment vaig ajudar a estirar una corda per intentar treure-la, però, malauradament, sabíem que no servia de res. Per desgràcia no s’hi va poder fer més i no es pot culpar ningú». L’agonia de l’Omayra va durar unes 70 hores i la notícia de la seva mort va sacsejar tot el país. Van ser hores tristes. El lloc on va morir està assenyalat amb un cartell. Quan el volcà respira, tothom la recorda.