EL CONFLICTE DEL PRÒXIM ORIENT
Gaza: eufemismes i dobles criteris
En aquest conflicte, oprimits i opressors, víctimes i botxins són presentats, en el millor dels casos, al mateix nivell
El sistema de defensa antimíssils israelià s’activa davant l’ofensiva des de Gaza. /
Algunes puntualitzacions sobre l'escalada de violència aIsraeliGaza:
1.Es diu queIsrael respon als atacs des deGaza perquè cap Estat permet l'atac els seus civils, perquè s'ha de defensar. En el conflicte entrepalestins iisraelians sol ser difícil discernir qui va començar què. Però la narrativa general del que està passant és que un diaHamàs, perquè sí, o perquè manté un pols amb Mahmud Abbàs, o perquè vol consolidar el seu poder a Gaza, es va aixecar i va decidir disparar uns quants coets contra Israel. Una miqueta d'hemeroteca, per favor (i sense remuntar-nos gaire enrere): el 4 de novembre, les tropes israelianes maten un home a Gaza; el 8 de novembre,un noi palestí de 13 anys va morir per trets des d'un helicòpter mentre jugava a futbol al davant de casa seva; entre el 10 i el 13 de novembre, set palestins, entre ells tres nens, van morir en atacs de l'Exèrcit israelià. Durant aquests dies, milicians palestins van disparar coets que no van causar víctimes i van atacar una patrulla militar a la frontera. Les coses no solen passar perquè algú es llevi amb el peu esquerre, encara que sigui de Hamàs.
2.El llistat de causes del “deteriorament de la situació a Gaza” (per utilitzar l'eufemisme dels que solen parlar de “procés de pau”, la mare de tots els eufemismes) obvia aquests motius que són tan pesats de recordar. Ho sento, però no s'haurien de deixar de banda en cap anàlisi seriosa. En els grans paràmetres del conflicte, la maquinària de l'ocupació israeliana no s'atura: els assentaments creixen dia a dia, les condicions de vida dels palestins, a Gaza i Cisjordània, empitjoren; la franja (sento la repetició de l'argument, però és així) és una presó a l'aire lliure. I, sobretot, no hi ha cap perspectiva de futur, cap llum al final del llarg túnel. Oslo va morir i ningú el va enterrar, els dos Estats són una entelèquia perquè Israel, de paraula i fets, així ho ha volgut, i encara hi ha qui se sorprèn que hi hagi violència.
3.La comparació entre el que passa ara i el que va passar el 2008 (operació Plom Fos) és recurrent. Comparem, doncs: llavors, com ara, Barack Obama acabava de ser elegit president. Llavors, com ara, Israel estava en procés electoral. La mà dura amb els palestins funciona en termes electorals, cosa que diu tant dels dirigents israelians com del seu electorat.
4.Doble criteri. Sí, ho sé, a molts els cansa això del doble criteri, tant que fins i tot sembla naïf i poc rigorós referir-s'hi. Però aquesta és la realitat. Hi ha tants dobles criteris que faria falta un llibre per exposar-los tots (de fet, n'hi ha). Només un parell. Per un costat, s'accepta la narrativa militar que un Estat, Israel, s'ha de defensar amb tota la força del seu Exèrcit, cosa que inclou bombardejar ciutats palestines i que hi hagi baixes civils. És legítim. Que l'altra part del conflicte bèl·lic bombardegi amb míssils ciutats israelianes és terrorisme. A més, suposa un canvi de l'equilibri estratègic imperant. Aquest “equilibri estratègic” en realitat és un profund desequilibri: només fa falta consultar les xifres de víctimes. Un altre eufemisme.
5. I el doble criteri més gran de tots: dijous, van morir 15 palestins a Gaza i 3 israelians. Els israelians eren civils; almenys nou dels palestins no eren milicians armats, entre ells dos bebès, un nen i una dona embarassada. La notícia dominant és que un míssil havia arribat fins a Tel Aviv sense causar víctimes. Cert, no havia passat mai abans. El que no és novetat és que en aquest conflicte, oprimits i opressors, víctimes i botxins, siguin presentats, anant bé, al mateix nivell.
