Gaza: equidistància letal

L’atrocitat que l’Estat d’Israel comet a Gaza ha arribat a les portades dels diaris europeus aquesta setmana, amb unes fotografies brutals de nens en avançat estat de desnutrició. Israel mata els palestins (gairebé 60.000) a base de bombes, trets, flamarades, a les cues per recollir aliments i de pura gana. Els titulars parlen de "fam massiva" o de "catastròfica crisi alimentària" i, encara avui, l’estil impersonal sol ometre una estructura simple de subjecte, verb i predicat: Israel causa una fam massiva a Gaza, per exemple.

Perquè hi ha un subjecte actiu, decidit, plenament conscient dels seus actes. Les últimes dades oficials de l’ONU són aterridores: un de cada cinc palestins a la Franja està a punt de morir per gana. A més, 71.000 nens i més de 17.000 mares necessitaran tractament urgent per desnutrició aguda en els pròxims mesos, segons un informe conjunt de l’Unicef, la FAO i l’ONU. Des de l’octubre del 2023 fins al juny passat, almenys 66 nens han mort directament per desnutrició.

Sempre sensibles a les portades i al que es denomina "onades d’indignació", els dirigents de diversos països europeus han alçat la veu per condemnar l’ús de la fam com una arma de guerra. En una declaració conjunta, 25 països de la UE, juntament amb el Regne Unit, el Canadà i el Japó, van exigir un cessament immediat d’hostilitats, van denunciar les morts en els punts d’entrega d’ajuda i van demanar que Israel permeti l’accés d’ajuda humanitària sense restriccions.

Benvingudes siguin aquestes condemnes, però arriben amb retard. Tant, que és difícil no considerar-los còmplices del que passa a Gaza. Durant mesos, la majoria de la premsa i els dirigents europeus, tret d’honroses excepcions, han donat suport a Israel o han guardat un silenci còmplice. Van oferir carta blanca a una ofensiva que, des de l’inici, va ser desproporcionada i molt allunyada de la seva justificació: el dret a la defensa pròpia després del 7-O de Hamàs. Arriba després d’incomptables comunicats de països demanant contenció a les dues parts i recordant el dret a la defensa pròpia d’Israel, i després d’innombrables exercicis de suposada neutralitat periodística.

En el periodisme, la falsa equidistància entre palestins i israelians s’ha demostrat letal. Una impostada voluntat d’objectivitat ha portat bona part de la premsa europea a abordar aquesta guerra amb una vara de mesurar a anys llum d’altres conflictes, com el d’Ucraïna. A Gaza, a la premsa europea li ha costat anomenar les coses pel seu nom. Fins que l’evidència és tan brutal que no queda cap més remei.

Notícies relacionades

Dies d’estiu

Ficció i no ficció

Són clau per a això els periodistes palestins. Sabem el que passa a Gaza gràcies a ells. Ho han pagat amb molta sang. I ara, també amb gana. Però segueixen sent allà, donant una lliçó de professionalitat i de supervivència. Ells també són víctimes, però, abans que res, són reporters. I molt bons.

La premsa europea ha de repensar amb urgència la seva narrativa del conflicte entre palestins i israelians, basada en una falsa imparcialitat, una falsa equidistància i una falsa igualtat de forces entre dos contendents que es disputen la mateixa terra. No és això el que passa al Pròxim Orient. Negar la realitat d’Israel durant anys, reforçar aquesta amnèsia després dels atroços atemptats de Hamàs i sostenir encara avui narratives com la dels danys col·laterals o la defensa pròpia han de ser denunciades com el que són: actituds còmplices amb un crim descomunal que horroritza el món.