Europa en la jungla trumpiana

El suposat "art de la negociació" de Trump no és més que extorsió glorificada des d’una posició de poder. Es pacta o s’apugen els aranzels. S’inverteix o es castiga. S’obeeix o s’amenaça amb el 35%, el 55% o el 250%. El contingut dels acords és el menys important. L’important és poder escriure a Truth que s’ha guanyat. Com el pare de Little Miss Sunshine, l’únic que compta és no ser un loser per a qui va ser ridiculitzat moltes vegades pels que avui el temen o l’adoren.

En aquesta lògica transaccional, els aranzels són una eina no només per a guerres econòmiques, sinó per a objectius polítics, ideològics o personals. El cas del Brasil és un escàndol –si encara queda marge per a això–: l’aranzel del 50% als productes brasilers no respon a una disputa comercial, sinó a la voluntat de castigar Luiz Inácio Lula da Silva i protegir Jair Bolsonaro. No és que abans els EUA no utilitzessin la pressió econòmica per a altres menesters, però Trump ho fa sense maquillatge i sense anestèsia.

Europa, per descomptat, no n’ha sortit indemne. A partir d’ahir, les exportacions europees als Estats Units estan gravades amb un aranzel del 15%, tret d’alguns sectors. Amb l’anterior taxa mitjana d’importació (1,47%), els Estats Units recaptaven uns 6.000 milions de dòlars de les importacions europees. Amb el nou aranzel, la xifra es dispararà fins als 80.000 milions. A més, Brussel·les es compromet a "promoure" inversions europees en territori nord-americà per valor de 600.000 milions i compres d’energia per 750.000 milions. Millor que res, diuen alguns a Brussel·les. I raó no els falta: seria pitjor una guerra oberta amb una Administració impredictible. Però això no converteix aquest acord en un bon acord. És, en tot cas, un mal menor.

Difícilment l’Europa d’avui podria aspirar a res millor quan el principal aliat s’ha convertit en un adversari. Aquest acord amb el xulo ha tornat a posar en relleu una veritat que moltes cancelleries es resisteixen a assumir: la Unió Europea necessita créixer. Madurar. Fer-se més gran. El que estem vivint no és una crisi comercial, sinó un examen de maduresa geopolítica. ¿Està preparada la UE per actuar com un subjecte polític amb capacitat de decisió pròpia en un món regit per la llei del més fort?

Fer-se gran significa, sí, guanyar autonomia. En defensa i seguretat, per descomptat. Però no n’hi ha prou amb augmentar la despesa militar o comprar més tancs. Autonomia significa capacitat de decisió conjunta, mecanismes de governança econòmics i polítics eficaços, i una política exterior pròpia, no subordinada a la de la Casa Blanca. Significa saber dir que no. També implica una cosa més dolorosa: decidir entre qui és dins del projecte europeu i qui és fora. Tot i que calgui deixar enrere els que bloquegen, sabotegen o simplement no creuen en la idea d’una Europa unida.

Notícies relacionades

Illa sobreviu en minoria

Jumella, el tret al peu d’un PP passerell

Al final, això és la sobirania: la capacitat de decidir col·lectivament, tot i que impliqui cedir parcel·les de poder nacional. O Europa es dota d’una arquitectura comuna real –econòmica, fiscal, de seguretat– o continuarà sent ostatge de Trump i dels EUA. Des del punt de vista dels estats i les ideologies que no volen cedir sobirania, una última pregunta: ¿què és preferible; un mal acord o cap acord? ¿Anar junts i ser més forts o deambular sols per la jungla, això sí, plens d’orgull nacional? La resposta defineix el tipus d’Europa que volem. La que negocia junta o la que firma per separat. La que pacta amb veu pròpia o la que suplica per la rebaixa del càstig. L’Europa adulta… o l’Europa tutelada.

Trump no canviarà, i segurament empitjorarà. Europa, potser, sí. Potser aquest sigui el moment. Perquè en la jungla trumpiana ningú dona segones oportunitats.