El que passa i el que es percep

En aquest desajust entre el món real i la percepció que se’n té es juga avui, en bona part, l’esdevenir de les nostres democràcies liberals. Perquè no és cert que el carrer sigui tan insegur com alguns criden, ni que els emigrants col·lapsin els serveis públics. Però sí que és cert que molta gent ho sent així. I en política, molt sovint, el que se sent és el que es vota.

No només ho sent així; ho comunica d’aquesta manera a través de les xarxes socials. I l’extrema dreta ho utilitza i manipula per alimentar aquestes emocions, atiar les reaccions més viscerals i construir un estat d’ànim, un relat i, per tant, un marc mental i polític. Passa des de fa anys en altres llocs: als suburbis de París, a Chemnitz (Alemanya), a Malmö (Suècia), a escala macro en el fenomen Donald Trump als EUA. Països, ciutats i barris on les xifres neguen una emergència, però on una part de la població sent que viu immersa en una batalla diària per la seva seguretat, la seva feina i els serveis de l’Estat del benestar.

La multiplicació d’emissors que participen en la conversa pública ha convertit la plaça, l’àgora, en un espai fragmentat on prioritza l’experiència subjectiva davant l’anàlisi objectiva. En les xarxes socials, cada un emet la seva experiència, molt sovint negativa i en termes de denúncia i de greuge, i troba eco en una comunitat (la seva bombolla) que valida aquest relat sense necessitat de contrastar-lo amb res més que amb la mateixa emoció compartida. Un petit vídeo tret de context es converteix en prova irrefutable d’una invasió. Una notícia falsa que lliga nacionalitat i delicte circula com la pólvora. La conversa pública es polaritza per la dreta i per l’esquerra. I en aquest context, regna l’extrema dreta.

Les xarxes són només un reflex d’una divisió més profunda. Els polítics i, en gran manera, els mitjans viuen la política –sobretot, les grans qüestions– en abstracte i en termes absoluts, ja siguin ideològics, partidistes, estratègics o tàctics. Els ciutadans, en canvi, s’acosten a la política segons els va: la seguretat, la immigració, la desigualtat o l’economia es viuen al carrer, a casa, a l’escola del barri, a la sala d’espera de l’ambulatori. Tot el que és global es filtra pel que és local. I quan aquest filtre falla, quan les polítiques públiques no aconsegueixen arribar a aquesta experiència quotidiana, llavors regna el relat personal.

Notícies relacionades

Urgeix aturar la corrupció

Acomiadi’s a temps

Els grans temes de la conversa pública experimenten aquesta dissonància entre l’àmbit micro i el macro. I per sota corren corrents profunds. La conversa política sobre immigració parla de drets, d’economia, d’integració, de mercat laboral, de gestió de la convivència. En canvi, en la conversa dels ciutadans, la immigració sorgeix quan es parla d’educació, de sanitat, de serveis públics, d’habitatge, de seguretat, d’identitat, d’igualtat, d’espai públic. Allí les percepcions i l’experiència personal regnen sobre les dades. A això, la política respon amb tecnicismes, amb dades fredes, amb promeses que tarden anys a notar-se en la vida de la gent. Arriba tard i parla en un altre idioma. I, si és des de l’esquerra, amb un fatal negacionisme de l’experiència individual. Així, es produeix una desconnexió letal per a l’ecosistema d’opinió pública democràtica. Com més s’allunya la conversa de la vida quotidiana, més es polaritza. Com més s’allunya la política del territori, més espai guanya el populisme.

Per tot això, és necessari reconstruir l’espai públic de conversa. Recuperar el sentit del bé comú davant l’experiència individual. Tornar a parlar de política en termes de projecte col·lectiu, no de suma de greuges personals o basats en la identitat. I, sobretot, trepitjar el carrer, baixar arran de terra, que és on la conversa adquireix legitimitat.