El sionisme, en mode d’autodefensa

Sota l’impacte del 7-O, aquesta part del sionisme i els seus aliats no van saber veure que l’envergadura de la resposta a l’atrocitat de Hamàs representava un repte existencial per a Israel. Es van alinear per defensar el que anomenaven "dret a la defensa d’Israel". "La venjança poderosa" de què va parlar Netanyahu no els va fer reflexionar, encara que només fos pels antecedents: des del 2009 i fins al 7-O, els governs encapçalats per Netanyahu van desencadenar almenys cinc operacions militars a gran escala a Gaza que van causar milers de morts, centenars de les quals eren nens. Abans del 7-O, la situació humanitària a la Franja ja era crítica. ¿Què podia passar si a Netanyahu –en conflictes judicials i al capdavant del Govern més extremista de la història d’Israel– se li donava carta blanca política, diplomàtica i mediàtica per venjar-se sense lligams d’una massacre terrorista, el pitjor cop en la història del país, i de passada avançar en la seva agenda personal i estratègica? El que estem veient.

Netanyahu no és un cos estrany a Israel i, per tant, en el sionisme. Al contrari, és una figura històrica de primer ordre. És el primer ministre amb més temps en el càrrec –17 anys i pujant–, elegit pels israelians en tres mandats diferents (1996-1999, 2009-2021 i des del desembre del 2022). Des de la dècada dels 90 representa la facció dominant d’un debat present en el sionisme des que van començar a arribar els primers colons a Palestina, la seva eretz d’Israel. Quan es va fer evident que la terra no era buida i que la població local lluitaria per ella, van sorgir dos corrents sobre què s’havia de fer amb els àrabs, que s’han mantingut amb el pas de les dècades sota noms diferents: laboristes i revisionistes; pragmàtics i radicals; Ben-Gurion i Zeev Jabotinsky; Shimon Peres i Ariel Sharon; falcons i coloms; avui, Netanyahu i els seus socis davant la minoritària oposició a Israel: acomodar d’alguna manera la població local o bé portar a terme el projecte de màxims, una terra sense poble per a un poble sense terra.

Notícies relacionades

El Jaguar del corruptor

Hi ha solució davant l’ocupació il·legal

La facció que representa Netanyahu afirma que no es pot sacrificar ni un centímetre de terra. La seva equació no és pau per territoris, sinó la terra (eretz d’Israel) i la gent (la majoria demogràfica del poble jueu). Els palestins, com s’ha evidenciat a Gaza, han d’escollir entre malviure en enclavaments de misèria, morir o anar-se’n. Convertida en brutal realitat la seva doctrina del puny de ferro, les conseqüències preocupen l’altra facció del sionisme, perquè desposseeixen Israel del component moral (l’Estat creat perquè no es repeteixi la persecució i extermini del poble jueu), clau per entendre el que ha passat des de Theodor Herzl fins avui. Els simbòlics reconeixements de Palestina llancen un missatge: una terra per a dos pobles. "El debat no és a favor o en contra de la indivisibilitat de l’eretz d’Israel. Cap sionista pot renunciar a la porció més petita de l’eretz d’Israel. El debat és sobre quina de les dues rutes ens condueix més de pressa a l’objectiu comú", va dir David Ben-Gurion el 1937. D’aquí el mode d’autodefensa.

El mal infligit per la guerra de Gaza a Israel és tan gros que és dubtós que amb un relleu de Netanyahu n’hi hagi prou per reparar-lo. Un altre, potser encara més extremista, agafarà el relleu. La part del sionisme que ara ho assenyala hauria d’oferir una resposta alternativa a la pregunta essencial del conflicte: ¿com es pot ser un Estat democràtic i, alhora, gestionar milions de persones a qui no es reconeix ciutadania plena, drets ni llibertats perquè no són jueves? Perquè l’amenaça existencial real a què s’enfronta Israel és definir quina és la seva pròpia naturalesa. Netanyahu i el seu corrent ja han respost a la pregunta. ¿Quina és l’alternativa.