Desmuntant intel·lectuals

En una Espanya on elsintel·lectuals només surten de la mudesa culpable per pontificar de futbol, rebem l'inesperatmanifest de noms de la cultura espanyolatan bon punt s'entra a l'esquerra, preocupades ara per les injustícies financeres de l'Estat de les autonomies, l'organització territorial, la convivència, la pobresa, etcètera. Tota una novetat. L'Espanya il·lustrada que busca ser viable en la diversitat, la que no té apriorismes rancis sobre els catalans, la que no va dir ni piu en el marejador carrussel de l'Estatut, surt avui de l'amagatall per denunciar la corrupció dels temps i avisar-nos de catàstrofes futures si no atenem la seva crida. En una altra situació ens trobaríem si aquests pensadors o 'celebrities' culturals no haguessin esperat a veure les orelles al llop per treballar-nos vies de sortida; si haguessin estat la veu dels sense veu, la consciència responsable de la societat i no uns moralistes apagafocs.

A Catalunya, el paper dels intel·lectuals o figurins de la cultura (quant d'oportunista que s'ha enfilat al carro del sobiranisme) és tan penós o més. Un selecte grup de guerrers catalanistes se'ns apareixen com els summes sacerdots que posseeixen la clau del destí de la història, sabedors absoluts de com els seu poble es va desviar i quina és la salvació única possible.

Virtuós fervor del club de fans de Mas

Agrupats al voltant de l'equívoc i pretensiós nom d'Assemblea Nacional Catalana, intenten erigir-se en un tribunal popular per sobre dels partits i per sota de la federació nacionalista. La presidenta de l'ANC va demostrar un virtuós fervor del club de fans d'Artur Mas; tan gran va ser el seu papanatisme aplaudidor alParlament i a fora que la van haver d'avisar i llavors se'n va desmarcar tant que la van haver d'avisar una altra vegada perquè tornés a lloc. Una objecció extensible al grupet d'intel·lectuals que van secundar en admirat afecte el President al tornar de la Moncloa, com seguidors pancarters d'aeroport. Patriotes que no solen deixar anar ni una síl·laba sobre el conflicte entre classes, però saben acostar-se al poder.

En el franquisme, l'Assemblea de Catalunya era una instància cívica que agullonava els partits perquè no defallissin en la lluita pels objectius de llibertat, amnistia i Estatut. L'Assemblea fiscalitzava, perquè eren temps d'anormalitat. Avui dia, Catalunya no necessita cap plataforma política prefabricada per fer demèdium entre una veritat revelada i els modestos ciutadans.

Apel·lar a temps excepcionals

En una democràcia representativa, per imperfecta que sigui, cap poder ha de situar els seus clams i ardors com a suprema coacció politicosentimental des de dalt d'una pretesa sobirania popular que treu la bandera estelada al carrer. És clar que aquesta penya de fars aclaridors de les masses actua contra una tirania com si aEspanya no hagués passat res des del 1975 i apel·la a temps excepcionals --¿els sona l'adjectiu?-- per homogeneïtzar la Catalunya 'una, grande y libre'.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Els envanits que se senten subjectes universals dipositaris del sentit de la història s'atreveixen amb tot, fins i tot a declarar traïdors els que no els retin armes intel·lectuals. Aquests mestres del pensament (alienant) no vacil·len a falsificar dades i arguments per afavorir una causa independentista --nombrosa, legítima i mereixedora de debat i vot, d'altra banda-- i segregar els tebis o freds, reus d'alta traïció. Valia per al GAL i val per a alguns bruixots moderns: ni tan sols la pàtria és més important que la veritat, l'ètica, la dignitat.

http://ironimaravillas.wordpress.com/