Al contraatac
Desnonats
La germana de José Miguel Domingo (esquerra), el comerciant que es va suïcidar dijous passat hores abans de ser desnonat de la seva vivenda, abraça un altre familiar durant una concentració per demanar canvis legislatius, dilluns al barri de La Chana (Granada). /
Dimecres, el ple del Consell General del Poder Judicial va estudiar un informe encarregat per un dels seus vocals que demanava una revisió del règim legal i processal d'execució dels préstecs hipotecaris, perquè el nombre de desnonaments, segons l'informe dels jutges, és «un autèntic drama social».
L'informe proposava estendre al client sobreendeutat una part dels beneficis i ajudes que la banca rep de l'Estat per evitar l'exclusió social i distribuir equitativament les conseqüències de la crisi. Però el CGPJ en ple va decidir no fer res en aquest sentit.
Dijous, José Miguel Domingo, amb 53 anys, es va penjar al pati del seu domicili, a La Chana, un barri popular de Granada, desesperat i hores abans de ser desnonat.
Divendres al matí, a Burjassot, València, un altre home de 50 anys, Manuel, va saltar des del balcó, en el moment en què els agents entraven a desallotjar-lo.
Divendres a la tarda vam saber que Bankia va perdre 7.053 milions d'euros fins al setembre, després de destinar 11.485 milions a dotacions, i que té una morositat del 13,3%. S'estima que aquest any arribarà a perdre 10.000 milions. O sigui, que segueix sent un pou sense fons i allà segueixen els seus directius, als quals encara intentem treure les seves immorals primes milionàries. Però no n'hi ha cap que s'hagi penjat, o que s'hagi llançat al buit des d'un segon pis. Per la seva gestió, a cap li han embargat casa seva.
Ja teníem assumit i acceptat que el capitalisme es basava en la desigualtat i el risc, però el que no ens podíem imaginar és que a més a més fos trampós. El mercat era la seva única llei, fins que les seves pèrdues van ser tan grans que llavors sí que va veure important l'Estat. Per salvar el sistema financer i els seus nois, és clar. No els pobres infeliços que van jugar a hipotecar-se sense poder-ho fer.
Les ajudes
Amb el que no comptàvem és que els polítics es rendissin a les exigències dels bancs i els posessin l'Estat als seus peus. Ni que el poder judicial, amb informes tan clars com el de dimecres, no faria res per esmenar la plana. Però així estan les coses: les ajudes il·limitades i el suport de l'Estat per als bancs, i la inflexibilitat de la llei per als ciutadans.
La desigualtat és tan gran que avui s'esquerden fins i tot les paraules, i en molts casos llei ja no és sinònim de justícia, casa ja no significa llar i interès polític no sempre coincideix amb interès públic.
Mentre a Burjassot, Manuel saltava al buit, la seva dona era al llit amb depressió i un dels seus fills va ser qui va rebre els agents judicials. A Granada, el forense que va aixecar el cadàver de José Miguel també es va trobar amb els agents que l'anaven a treure de casa seva. N'hi haurà més. I un cop passat l'impacte inicial, seguirem desallotjant la vergonya de la nostra moral i la justícia de la sortida de la crisi. Ja no són cases o pisos desnonats: són vides senceres. O prenem consciència col·lectiva i actuem, o cada vegada costarà més viure i conviure. Amb els supervivents, és clar.
