Gent corrent
María Alcover: «De menjar serrà del bo vaig passar a les patates bullides»
Va començar de zero als 50 anys. Exempresària, és la dependenta més veterana dels forns artesans Turris.
«De menjar serrà del bo vaig passar a les patates bullides»_MEDIA_3 /
Quedar-se sense feina és més que deixar d'ingressar uns diners. En una societat on només es valora (és a dir, es recompensa amb diners) la productivitat, perdre la feina és deixar de participar en el món, és tornar-se invisible. I si ets una dona de 50 anys sense estudis, ja et pots anar acomiadant de tornar a la roda. La María, però, hi va tornar.
-Vaig ser vaga per estudiar i em vaig posar a treballar al despatx de l'empresa de reparació de motors industrials que havien fundat els meus avis al Poblenou. Però el 1986 tot se'n va anar en orris. Va ser un tancament dramàtic que va suposar una ruptura amb mi mateixa. Al barri no tenen ni idea de fins a quin punt vaig tocar fons.
-¿Podria explicar-ho ara?
-Vaig acceptar malament no ser productiva, em vaig enfonsar. Em sentia tan fracassada que em vaig agafar a la meva casa com si m'hi anés la vida: a les set del matí ja la tenia de cap per avall per deixar-la com una patena. Però per més que fregués mai estava satisfeta. Per circumstàncies familiars, em vaig dedicar a cuidar els meus nebots i el meu pare. Estava més pendent dels altres que de mi mateixa.
-Típic de les mares.
-Vaig acabar tancada a casa, plorant i menjant, nit i dia. Vaig arribar a pesar 100 quilos. Tenia 50 anys i no sabia si podria menjar l'endemà. Havia de tornar a començar, però ¿com es fa als 50 anys i sense estudis?
-¿Com?
-Em vaig posar a cuidar una persona gran. Quan vaig arribar a l'hospital el primer dia i el vaig veure postrat al llit… Tenia càncer i jo no sabia per on començar. Però, tot i que érem molt diferents, es va crear un vincle molt especial. Ell al principi no parlava, però va començar a parlar més, s'esforçava per caminar, disfrutava baixant a tota pastilla amb la cadira de rodes per les rampes de l'hospital…
-¡Com a la pel·lícula Intocable!
-No he estat capaç d'anar-la a veure, perquè aquest vincle a mi em va salvar la vida: jo el vaig ajudar a ell i ell em va ajudar a mi a adonar-me que els sentiments són molt més importants que el que tens o deixes de tenir.
-D'això en diuen fer una lectura positiva d'una crisi.
-Fa anys que vaig passar de menjar serrà del bo a conformar-me amb unes patates bullides, i si abans portava vestits jaqueta de marca, ara porto pantalons del C&A. No és cap drama. Totes aquestes coses no em fan falta per viure.
-¿Què li sembla essencial per viure?
-¿A mi? Llevar-me amb il·lusió. Quan estimes, tens il·lusió. No hi ha res que motivi més en la vida que un fill. No volia que ell arribés a casa i em trobés destrossada per destrossar-lo jo a ell, no hauria sigut just. Els meus amics també em van ajudar molt a aixecar-me. Vaig anar amb una amiga a la Fundació Surt i allà em van ajudar a creure en les meves qualitats com a relacions públiques en un moment en què jo sentia que no valia absolutament per a res.
-Però les empreses valoren més els títols, la joventut i la rapidesa.
-A la meva edat sembla que hagis d'estar contínuament demostrant que no estàsiaia. Sé que sóc lenta, però no perquè tingui 55 anys sinó perquè sempre he estat així. A Turris van confiar en mi. Em van dir: «No ens interessa si ets ràpida, sinó el teu caràcter i la teva empatia».
-Miri, d'això no reparteixen títols universitaris.
-Ens hem oblidat dels sentiments. A vegades veig situacions que m'espanten: un nen demana un croissant i com que no n'hi ha es desespera i els pares s'enfaden: «¡Com és possible que no hi hagi croissants!». No et pots enfadar per un croissant.
Notícies relacionades-¿Ja pot tornar a passar la baieta sense ràbia?
-Sí, perquè la passo només quan en tinc ganes. Ara m'aixeco al matí i em fa mal tot, perquè treballo moltes hores dreta, però noto com una pau interior, com si hagués entrat una altra vegada en el món: guanyo els meus diners, em sento participativa a casa i noto que em relaciono d'una altra manera amb el meu fill, amb els amics i amb la societat.
