Una aliança per la vivenda

A Barcelona hem entès que, si el mercat no proporciona vivenda assequible, el deure dels poders públics és intervenir i canviar les regles del joc. Per això som la primera ciutat del món que ha decidit eliminar els lloguers turístics, amb l’objectiu de recuperar 10.000 pisos turístics per a ús residencial. Per això som la principal ciutat d’Espanya que està aplicant el límit legal al preu dels lloguers que contempla la llei de vivenda, aconseguint que l’últim any el preu dels nous contractes es redueixi en un 6,4%, després d’una dècada amb pujades acumulades de gairebé el 70%. Per això també, des de Barcelona liderem una aliança de 16 grans ciutats europees (París, Roma, Amsterdam, Varsòvia, Atenes, Milà, Lisboa i Budapest, entre d’altres) per reclamar a les institucions comunitàries un pla europeu que garanteixi fons als municipis per promoure més vivenda assequible. Perquè el dret a la vivenda és un repte de magnitud europea.

A les ciutats governades per la dreta, no obstant, s’acumulen dècades de polítiques que van en la direcció oposada. El drama habitacional és una ferida oberta que creix cada any que passa. Mentre els preus del lloguer a Màlaga han pujat un 22% l’últim any, segons dades de portals immobiliaris –no oficials– i ja superen els de Madrid, el parc públic a penes arriba a les 2.500 vivendes. El 2024 no es va entregar ni una VPO. I ara es proposen minipisos de 35 metres quadrats.

No es pot construir una ciutat justa si es normalitza que la joventut hagi de viure en espais on no cap una vida. La mida d’una vivenda també mesura la mida del compromís públic amb la dignitat de les persones.

A Barcelona estem promovent més de 5.000 vivendes públiques –amb terrasses, espais comuns, serveis de qualitat– i hem invertit, en un sol any, més de 111 milions d’euros de lloguer social. Perquè cada euro invertit, cada metre quadrat recuperat, és una declaració de principis: que Barcelona no està en venda. A més, estem aplicant el tempteig per comprar edificis abans que els comprin els fons. Ho fem per continuar ampliant el parc de vivenda protegida, que ja és el més gran de tot Espanya. I abans que res ho fem amb un objectiu clar: que la classe mitjana no desaparegui, que les famílies no siguin expulsades dels seus barris, que els joves no hagin de marxar per poder començar la seva vida. Ho fem per reivindicar el dret dels veïns i veïnes a quedar-se i poder viure a la seva ciutat.

Aquesta és la mateixa visió que impulsa el Govern de Pedro Sánchez, que ha fet de la vivenda un dels pilars de la seva agenda social: amb una llei estatal pionera per limitar els lloguers en zones tensades, amb fons europeus mobilitzats per a rehabilitació i construcció de vivenda pública, i amb una proposta de gran pacte territorial perquè totes les Administracions –municipals i autonòmiques– remin en la mateixa direcció. Però la resposta de les dretes ha sigut el cop de porta. Cop de porta a regular els preus, cop de porta a recuperar vivenda buida, cop de porta a frenar la turistificació. I quan no s’actua, el mercat avança. I quan el mercat avança sense control, els que retrocedeixen són els veïns.

Notícies relacionades

Esquerda en els fonaments de Sánchez

Canvis de fons en el turisme

Però davant aquest cop de porta, la nostra resposta és obrir portes. Des de Barcelona i Màlaga volem aixecar una veu comuna que digui: sí, es pot. Sí, es pot construir vivenda pública de qualitat en tots els barris. Sí, es pot frenar l’especulació. Sí, es pot intervenir el mercat quan expulsa els que no poden pagar un lloguer de 1.200 euros al mes. Sí, es pot posar la ciutat al servei de la majoria. No és fàcil, però és possible. I més encara: és imprescindible. Perquè quan parlem de vivenda no parlem només de metres quadrats. Parlem de vides i de persones. D’un nen que no pot dormir en pau perquè la seva família té por del desnonament. D’una jove que encadena habitacions i contractes temporals mentre estalvia per a un futur que mai arriba. D’una parella gran que veu com el seu barri es transforma en un poblat d’apartaments turístics que empeny els seus veïns de tota la vida a marxar. Parlem de pertinença. De dignitat. D’arrelament.

I per això creiem que gestionar la política de vivenda no és només una qüestió tècnica: és un compromís polític i moral. Avui més que mai necessitem una aliança per la vivenda. Una aliança que defensi que les ciutats han de ser per als que les viuen, no per als que les mercantilitzen. Una aliança que converteixi els ajuntaments en garants del dret a una llar, no en promotors passius del benefici privat. Una aliança que no es rendeixi davant els poders econòmics, sinó que es mantingui ferm en el seu deure de protegir la ciutadania. Aquesta és l’aliança per la vivenda que representem els socialistes.