«Al final, quan el dofí va morir, vaig arrencar a plorar»
Veterinari d'urgències marines. Va passar cinc dies i cinc nits mirant de salvar el dofí encallat a Cunit.
«Al final, quan el dofí va morir, vaig arrencar a plorar»_MEDIA_3 /
L'avís va arribar a través de la Generalitat a les 17.30 hores del diumenge 3 de juny: confirmat, hi ha un dofí viu encallat a la platja de Cunit. El Fernando va recórrer els 90 quilòmetres que el separaven de la població del Baix Penedès i a les 18.30 ja era a l'aigua. Començava un dels rescats més emotius que ha viscut aquest jove veterinari de la Fundació per a la Conservació i Recuperació d'Animals Marins (CRAM).
-Té la cara rostida pel sol. ¿Quantes hores va passar amb el dofí?
-No ho sé, moltes. Des de diumenge fins divendres a la matinada la veterinària Marina Andrés i jo vam estar 24 hores de guàrdia. Ens vam coordinar amb l'equip de rescat del CRAM i els voluntaris per estar a l'aigua amb ell en torns d'una hora i mitja.
-Tantes hores amb un animal moribund, curant-lo, alimentant-lo i sostenint-lo perquè respirés deu crear vincles molt forts.
-És inevitable crear lligams amb un animal que et mira als ulls, però intento controlar les emocions. En aquest cas, el dofí millorava cada dia, i assistir a aquest procés va ser molt especial. Al principi tenia els ulls tancats i després ja els va obrir; primer tremolava tota l'estona i no nedava però després ja va nedar sol molta estona; el primer dia menjava molt malament i al final obria la boca perquè l'hi donessis tu. Era una passada.
-Vostè es pensava que se'n sortiria.
-Era molt prudent, perquè sé que la majoria d'animals d'aquesta espècie de dofí llistat són molt difícils de recuperar, però dins de la prudència era mitjanament optimista.
-La seva mort va ser un cop.
-Doncs sí. A més, la nit que va morir jo estava especialment content perquè al principi nedava una mica tort i en aquell moment començava a nedar una mica recte, menjava molt bé i movia el cap intentant sortir. Al final, quan va morir, vaig arrencar a plorar.
-La gent es va bolcar per ajudar-lo, com si fos humà. O més. ¿Entén aquesta reacció?
-Els cetacis sempre han mogut passions i és molt important que utilitzem aquests animals emblemàtics com a símbol per conservar tot el seu ecosistema. Això és el que fem des del CRAM amb les tortugues marines i els dofins. Després del rescat de Cunit a molts se'ls deu haver activat el xip d'ajudar els cetacis. Això és molt important en una època en què les entitats relacionades amb la conservació hem vist com se'ns reduïen molt els ingressos per la crisi.
-¿Fins on pot evolucionar la relació entre l'ésser humà i la resta del regne animal?
-No sé què passarà, però mirant enrere veiem el gran canvi que hi ha hagut. Com amb les clíniques de gats i gossos. Fa 50 anys ningú s'hauria imaginat que pagaria per curar-los gairebé com si fossin fills.
-Per una banda humanitzem els animals i per l'altra destruïm el seu hàbitat natural.
-Humanitzar massa els animals té els seus inconvenients. Els animals són animals i els animals salvatges encara més, i sempre estaran millor al seu hàbitat natural. Quan més feliç sóc és quan aconseguim tornar un animal recuperat al mar. Hi ha qui prefereix tenir-lo de mascota, nedar amb ell i fer-se fotos tocant-lo, però jo més m'estimo veure'l de lluny.
-¿Per què va voler ser veterinari?
-El meu pare, Ferran Alegre, va fundar el CRAM el 1994 i de petit ja anava als rescats de dofins. Sempre he viscut aquest món de molt a prop. Era petit i recordo estar amb un dofí a qui se li havia de fer l'eutanàsia, i subjectant-lo perquè no fes convulsions al posar-li la injecció. Vaig pensar que era en aquest món on podia ser més útil.
-¿Ha tingut altres experiències amb animals salvatges?
-Vaig estar treballant dos anys al centre de rehabilitació de foques de Pieterburen, a Holanda. En aquesta època de l'any pots tenir fins a 150 cries abandonades, cries de set quilos que a vegades encara porten el cordó umbilical penjant. No oblidaré mai el dia que vaig anar a buscar el primer bebè de foca per portar-lo al centre. Estava tan feble que vaig haver d'agafar-lo en braços tot el camí, donant-li líquid perquè begués contínuament. Va ser un moment superespecial.
Notícies relacionades-¿Qui ha dit que no s'ha d'humanitzar tant els animals?
-Hi ha poques sensacions comparables a veure com un animal salvatge t'accepta i està tranquil tenint-te al costat. És una mica contradictori, però si vaig tenir aquella experiència privilegiada va ser perquè era convenient.
