Una dona amb accent propi

Teresa Pàmies, entre molts altres escriptors i escriptores, era una de les persones amb la qual era més fàcil parlar. Ho vaig comprovar la primera vegada que la vaig veure. Havia guanyat el premi Josep Pla iDestinoem va encarregar que l'entrevistés. Havia aconseguit arribar a Barcelona des de la llunyana Praga.

Cal tenir en compte que ella venia del món comunista, amb una llarga experiència política i vital, i jo era un jove escriptor que treballava sota un règim franquista.Teresa Pàmiesno tenia per què saber quines eren les meves idees. Temps després em va dir que no s'imaginava que s'hauria trobat tan còmoda en el nostre diàleg. Potser el respecte mutu que va presidir aquella conversa és l'origen d'una amistat i d'un respecte que ha durat fins a la seva mort.

La fàcil entesa no era mèrit meu, no era el resultat d'una privilegiada relació personal. Vaig comprovar-ho amb l'afectuosa relació, mai afalagadora però sí autèntica, que va mantenir amb la meva editora,Isabel Martí,quan li va publicar l'obraInforme al difunt,una sèrie de reflexions personals i generals dedicades a qui va ser el seu home,Gregorio López Raimundo.La naturalitat de tracte queTeresa Pàmiestenia amb tothom era admirable. No se sentia mai forçada per qui tingués al davant. Ella era ella, i penso que només la gent que està construïda sòlidament -hi ha vides en les quals la feblesa no hi és permesa- és capaç de manifestar-se amb senzillesa. Amb una enèrgica senzillesa.

També cal tenir en compte, potser, que en les seves profundes conviccions polítiques i socials hi havia el respecte natural -no una valoració dogmàtica- per la diversitat de les persones.

Va saber i va entendre com s'havia de viure amb un marit que, allunyat de casa, es movia en la clandestinitat, i en temps agressius va saber despertar en els seus fills uns sentiments nets. En la seva adversitat, va mantenir una dignitat somrient.

Notícies relacionades

¿Per què no venen a classe?

Els avantatges, i el risc, del congrés del PP

La meva admiració perTeresa Pàmiess'ha reafirmat quan he vist pel Canal 33 la llarga entrevista que li vaig fer ja fa anys. ¡Quina plàcida energia en la seva maduresa! Quina precisió en el llenguatge, quanta energia tendra però austera. «Els que viuen són els que lluiten», va escriureVictor Hugo. La noia de Balaguer va lluitar sempre.

Una abraçada molt forta,Sergi Pàmies,amic.