La percepció del temps

Tenim cinc rellotges diferents per percebre el pas del temps. El primer el fixem al canell i si l'hi portem és, com veurem, perquè els altres quatre rellotges no són de fiar. És el temps mecànic, el temps objectiu i exterior dels astres. És el temps en què tots els minuts són iguals perquè tot canvi sigui atribuïble als fenòmens que observem i no al mer pas del temps. És el temps reversible dels cossos simples. Si filmem una carambola de billar i invertim el sentit de la marxa de la pel·lícula res del que vegem ens sorprendrà. És el temps reversible de la mecànica de Galileu iNewton,segons la qual tot futur és anticipable i tota història revisitable. És el temps exacte i constant de la durada d'un dia, el que triga el planeta a fer una volta completa al voltant de si mateix. En realitat, res no és perfecte i el bon funcionament d'aquest rellotge planetari no deixa de ser una il·lusió, encara que sigui una il·lusió tenaç, perquè la durada del dia terrestre s'allarga un segon cada cent mil anys a causa de l'energia perduda per les marees. O sigui, que perquè una criatura pugui ser testimoni d'un retard d'un minut en un dia, necessita viure sis milions d'anys.

Però tres boles de billar evolucionant sobre la taula no semblen comportar-se com un quadrilió de molècules d'aigua en un got. El temps deixa de ser reversible. Una gota de tinta vermella difonent-se en aigua neta és un magnífic espectacle de la naturalesa, sobretot si un no té gaire pressa i es posa una mica de música per assistir a l'espectacle. Al cap d'un breu interval infinit de temps l'aigua adquireix un pàl·lid to rosat i homogeni. Però ni el físic més optimista del món espera que el procés s'inverteixi espontàniament fins a la situació inicial (una gota de tinta concentrada en aigua clara). El nostre aspecte a les fotos de tota una vida, ordenades cronològicament, confirma que el temps de la termodinàmica té, a diferència del temps de la mecànica, una fletxa que apunta cap al futur.

Però qualsevol ésser viu té també un rellotge interior que, a més a més de ser irreversible, resulta que també s'accelera. És el temps fisiològic segons el qual els estius de la nostra infància se'ns afiguraven eterns mentre que, a la nostra maduresa, els anys sembla que se'ns escapen d'entre els dits. El ritme cardíac és un rellotge propi que batega cada vegada més a poc a poc en contrast amb el temps extern del rellotge mecànic, exacte, objectiu i constant. El cor d'un elefant batega quaranta solemnes vegades per minut en contrast amb els esbojarrats mil cinc-cents batecs d'un colibrí. Per això un colibrí no deu percebre que la seva vida sigui injustament més curta. Però si el segon rellotge és al cor, el tercer rellotge és al cervell.

El cervell, per anticipar la incertesa, s'alimenta de canvi, com els pulmons s'alimenten d'aire, la boca de saliva o el cor de sang. Si la incertesa externa és escassa, el cervell pateix per avorriment i s'ofèn. És el tedi d'una vida massa rutinària i anticipable, la del reu per exemple. En canvi, si la incertesa externa és excessiva, el cervell pateix perquè no arriba a processar el que passa i es frustra. És la inquietud i el pànic davant una catàstrofe natural. La percepció del temps segons la interpretació dels successos externs és el temps psicològic, una rara i delicadíssima combinació de genètica, cultura, intuïció i memòria.

No obstant, encara ens queda un cinquè rellotge que no mesura el temps mecànic, ni el termodinàmic, ni el fisiològic, ni el psicològic, sinó tot això i encara alguna cosa més. És el temps històric, un temps que inclou la imprevisió total cada vegada que la ruta es fragmenta bruscament en dues o més alternatives. És el caos puntual indomable i irreductible. I ara, aquí, en la inestabilitat, és la fluctuació més local i més modesta la que decideix i la que arrossega la globalitat sencera.

Quan una cadira s'aguanta sobre les seves quatre potes, qualsevol petita fluctuació de les seves condicions inicials està condemnada a l'anonimat, la cadira tornarà, una vegada i una altra, a la seva posició quadrúpeda d'equilibri estable. Però quan la mateixa cadira s'aguanta sobre una sola de les seves potes en equilibri inestable, llavors qualsevol fluctuació minúscula de les seves condicions inicials determina el futur de la cadira, per exemple, si cau d'un costat o cau de l'altre. Pot ser la diferència entre la pau i la guerra.

La història pot ser anticipable durant extensos i continus intervals de temps. De tota manera, qualsevol història real està plena d'inestabilitats puntuals que decideixen dràsticament el futur. Un minut de retard de la besàvia a l'anar a una festa d'aniversari hauria estat suficient perquè mai arribés a conèixer el besavi i, per tant, perquè jo no accedís mai a l'existència.

Notícies relacionades

De la normalitat

La dama de coure de CCOO

S'acaba el 2011. ¡Que les fluctuacions en les bifurcacions del 2012 ens siguin favorables!

Director Científic de la Fundació La Caixa.