Ciència i salut

L''ipê' groc

Les propietats curatives del bell arbre brasiler són una altra demostració del valor de la biodiversitat

3
Es llegeix en minuts

Un superlatiu és sempre una exageració, però acabo de sucumbir a la temptació passejant la setmana passada pel carrer capital federal del barri de Sumaré de la ciutat de Sâo Paulo al Brasil. A la primavera floreix en aquelles latituds un arbre impossible que es prodiga de tant en tant als seus carrers. És el 'Tabebuia aurea', més conegut com a 'ipê'. Just en aquesta època l’arbre es presenta sense fulles, només branques fosques sostenint delicades i lluminoses flors grogues. Aquest és el seu secret: les flors esclaten abans que el fullatge broti per embrollar-ho tot. Si un mig acluca una mica les parpelles per desenfocar l’escena a contrallum, es diria que llavors l’arbre es transforma en una estructura de ferro negre ple-

na de bombetes enceses. Es pot veure un 'ipê' adolescent i escanyolit que apareix pel darrere d’una tàpia presumint només d’una o dues flors grogues i es pot veure també un venerable 'ipê' veterà amb una fronda que s’escampa teatralment per sobre de la frenètica circulació urbana. Els nens les assenyalen amb el dit des dels autobusos escolars. Els carrers estan avui assolellats i camino a peu d’'ipê' en 'ipê'.

Dir que l’'ipê' groc és l’arbre més bonic de la creació potser és dir  massa. Però no ho és tant dir que el groc de les seves flors és el groc de tots els grocs, el groc de referència, la definició mateixa del color groc.

El 'Tabebuia aurea' és originari del Brasil i tan orgullós està de si mateix que floreix dues vegades a l’any encara que, això sí, sempre avançant-se que brotin les seves fulles que confondrien el fastuós espectacle visual. Pertany al gènere Tabebuia que pot presentar-se amb flors d’altres colors: blanques, liles, vermelles, roses… Tots fan la sensació de ser els colors absoluts, el blanc de veritat, el vermell de veritat… 

A la sabana brasilera, l’anomenat cerrado, hi ha molt sol i poca aigua, just al contrari del que passa a les selves tropicals on el sol només regna a la cúpula dels arbres més alts però on l’aigua és un excedent. A la selva un arbre lluita sense treva contra l’ombra dels arbres veïns de manera que tot consisteix a guanyar la màxima altura possible. Les seves arrels en canvi s’estenen horitzontalment per sostenir les altes estructures en un terra molt superficial. A la sabana tot s’inverteix, els arbres no es roben la llum els uns als altres, les branques creixen més paral·leles al terra, mentre que les arrels s’enfonsen desenes de metres endins a la recerca de l’aigua subterrània. Les frondes dels arbres de la sabana poden arribar a adquirir volums notables. Contemplar una d’aquelles frondes d’un vivíssim color groc al centre d’un paisatge cobert de fosques nuvolades és, sens dubte, la cosa més semblant que es pot sentir a una experiència mística.

Aquesta planta es prodiga a la sabana i a l’aiguamoll brasiler i es pot trobar també en altres països americans com l’Argentina, Bolívia, Paraguai, Perú o Guaiana. Totes les poblacions natives anomenen  aquesta varietat amb una paraula que significa panacea.  ¿Deu ser un rar placebo estètic? Doncs no. Com en gran part dels medicaments que la indústria farmacèutica posa en circulació, els principis immediats procedeixen directament de la biodiversitat natural. Els natius ja sabien que l’'ipê' groc conté substàncies amb potents propietats antiinflamatòries i antihemorràgiques. L’apliquen amb èxit per tractar mossegades de serps verinoses ja que, a més a més, minimitza l’edema i debilita la toxicitat del verí. Mónica Kadri, investigadora farmacèutica de la Universitat Federal de Mato Grosso do Sul, és la científica que s’ha entregat a aquest ambiciós projecte. De moment no substitueix els eficaços antídots com els que es fabriquen al cèlebre Institut Butantan de Sâo Paulo, però l’extracte de l’escorça de l’'ipê' groc ja és un magnífic complement. 

Notícies relacionades

S’han fet moltes proves amb humans i ratolins mossegats pels escurçons americans més freqüents amb resultats molt encoratjadors. La substància química essencial ja es coneix i ja està aïllada. La bellesa no és una concessió divina per compensar una presumpta inutilitat. La bellesa no és mai només bellesa, com es pot veure, també alleuja el dolor, evita amputacions i salva vides.

L’'ipê' és un argument més a favor de la fúria amb què hem de protegir la biodiversitat. El seu valor és incalculable precisament per això: en una espècie viva avui aparentment inútil pot dormir la solució d’un problema que ni tan sols s’ha plantejat encara. 

Temes:

Medicaments