El dinosaure de Bonaparte

L’any 1999 vaig tenir l’ocasió de fer un viatge al sud del Brasil on, a prop d’una població anomenada Mata, s’havia descobert tot un bosc fossilitzat amb molts dels en un altre temps gegantins arbres enterrats però encara drets. Poques vegades he contemplat una bellesa a la vegada tan muda i eloqüent. Es va convocar llavors alguns especialistes per estudiar la possibilitat de dedicar un museu al prodigi. En aquell cas, la meva opinió va ser la de no fer un museu sinó atraure els ciutadans al  paisatge construint una bona carretera i allotjaments a la zona.

Assegut a la primera fila durant la meva ponència escoltava ni més ni menys que José Fernando Bonaparte (1928), un mite de la paleontologia mundial, probablement el científic que més espècies noves de dinosaure ha descrit en la història. Va ser descobridor també del que es creu que va sorgir com el primer mamífer de l’evolució. Ha format tres generacions de paleontòlegs i els seus col·legues nord-americans el coneixen com el cap del Mesozoic. 

Hi vaig fer una bona amistat durant els tres dies en què vam coincidir a Porto Alegre i a ell li dec una conversa ininterrompuda que va començar una tarda prenent mate i parlant molt. A l’arribar l’alba vaig tenir la sensació que acabava de superar una llicenciatura en paleontologia. No hi ha res millor que una barra lliure de preguntes amb un savi com a interlocutor i amb la seva saviesa com a tema.

   

 Als anys 70 del segle passat, Bonaparte va poder reunir moltes peces d’un colossal dinosaure i, després d’estudiar-lo i classificar-lo, va decidir muntar l’esquelet de l’holotip (el particular exemplar que serveix de referència per a la descripció d’una nova espècie) per a la seva exposició única i permanent en una de les sales del Museu Argentí de Paleontologia. Va emprar molt temps i concentració a completar i reconèixer totes i cada una de les peces, molt temps a dissenyar un suport i una manera de subjectar cada tros al seu lloc sense malmetre ni marcar el més delicat dels ossos, i va dedicar moltíssima paciència i tenacitat per portar tot el projecte a bon fi només amb l’ajuda de les seves pròpies mans. Quan finalment va culminar el projecte es va passar diverses hores observant l’exemplar des de tots els angles possibles i també amb diferents il·luminacions (com devia fer Miquel Àngel quan va acabar la seva escultura de David).

L'endemà, Bonaparte sortia per a un viatge de dues setmanes a Europa i va deixar normes, més aviat súpliques, perquè l’obra fos a la vegada visitada i respectada. Va implorar més que va exigir un marge de tres metres de terra de ningú i també vigilància les 24 hores del dia fins que ell tornés per supervisar també la instal·lació de seguretat definitiva. Les seves últimes paraules al director van ser: «Recorda que ningú sense la teva expressa autorització pot acostar-se gaire a aquesta joia».

Bonaparte va marxar. I Bonaparte va tornar. Durant el vol de tornada no va aconseguir apartar l’estimat dinosaure de la seva imaginació. Va aterrar, va agafar un taxi i va enfilar directament la carrera cap al museu. Va pujar l’escalinata de l’entrada amb tres gambades i es va plantar a la sala del renascut dinosaure. Però, va bramar, «¡¿què dimonis està passant aquí?!», «¡¿què estan veient els meus ulls?!».

 

L’esquelet havia sigut abordat per uns 50 escolars d’uniforme i es dedicaven a acariciar en silenci cada os, cada dent, cada articulació. De lluny semblava un exèrcit de formigues despatxant-se un trofeu de caça major, formigues humanes a la cua, entre les dents, a la columna…

 A Bonaparte se li va escapar un xiscle de desesperació que va sonar com un tro al museu i que va sobresaltar tots els nens a l’uníson: «¡¿Esteu tots bojos?!». «¡¿Qui ha autoritzat aquest tsunami?!». Bonaparte va repetir la pregunta totalment fora de si: «¿Qui ho ha autoritzat això? ¡Nens, aparteu-vos-en immediatament!» En aquell moment va arribar el director del museu bufant-se el dit índex per reclamar calma: «Bonaparte, ho he autoritzat jo... ¡Són nens cecs!».

Notícies relacionades

¿Som solidaris els espanyols?

El Gordo de Nadal ja no és tan gros

«Che, amic, ¡no he tornat a sentir tanta vergonya en tota la meva vida!». 

de Barcelona.