Gent corrent
Cristina Montes: «Als 9 anys, un mestre va dir que jo era 'nul·la'»
Exemple de constància. Estudiava i estudiava i no aconseguia aprovar. Avui, amb dos títols, és una gran professora.
«Als 9 anys, un mestre em va dir que jo era ’nul·la’» /
Als 9 anys, Cristina Montes (Sabadell, 1989) veia que les lletres no li entraven ni amb sang. Captava les paraules però era incapaç de relacionar-les i perdia el fil. Ella s'hi esforçava, els seus pares es desvivien, però no hi havia manera. Li seguien plovent els insuficients.
-Lletres i números se li feien una muntanya.-[S'emociona] Ufff... Cada dia anava al col·le sabent que no seria capaç de fer el que em demanaven. No avançava. Les meves notes eren espantoses. Només aprovava Educació Física i Art. La meva autoestima estava per terra. Em sentia permanentment frustrada. A quart de primària, un mestre li va dir a la meva mare, davant meu, que jo era «nul·la» per als estudis, que no era apta per a l'educació obligatòria i que la solució no era repetir. Que seria un anar passant.
-La va condemnar a uns llimbs escolars.
-A vegades, quan era sola a la meva habitació, pensava: «No fa falta que lluitis, no ho aconseguiràs, sempre podràs acabar empleada a la banca (el sector on treballa el meu pare)». Però de seguida desterrava la idea. La meva obsessió era que cap altre nen tornés a patir el que jo havia patit. Volia arribar a ser mestra. Una mestra que no etiquetés cap nen.
-Un propòsit singular. Podia haver-se convertit en una rebel.
-El meu pare em va dir: «No et rendeixis». Em va transmetre la seva confiança i em va canviar de col·legi. Al marxar, li va dir al director que s'havien equivocat amb mi, que jo era una formigueta i que no m'havien dedicat prou temps.
-¿Va funcionar el canvi?
-Vaig començar suspenent, però a poc a poc, amb constància, vaig començar a acoblar-me. Em vaig anar construint a mesura que superava els obstacles. Fins que va venir un altre cop: la meva nota de selectivitat no em permetia entrar a Magisteri a la Universitat Autònoma, que era el meu somni.
-Quin galleda d'aigua freda.
-Però els meus pares van tornar a dir: «No passa res». Van sondejar les opcions privades i em van apuntar a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). Vaig fer Educació Infantil i Primària alhora. Vaig obtenir els dos títols en tres anys, quan l'habitual és fer-ho en cinc. Fins i tot em van posar matrícules en Didàctica de la Matemàtica i Ètica. ¡Ho desitjava tant! El dia de la meva graduació va ser el millor de la meva vida. Veure els meus pares allà, asseguts... Si havia aconseguit això, no hi hauria res que no aconseguís. I en vull més... Ja tinc mitja llicenciatura de Psicopedagogia.
-¿Com s'explica el canvi?
-Ara que sóc mestra veig que jo tenia un problema de lectoescriptura. No vaig assentar bé les bases quan tocava i vaig anar acumulant retards.
-El treball el va trobar sense demora.
-Quan vaig acabar a la UIC, el rector, Salvador Vidal, encantat amb el meu entusiasme, em va dir que una escola d'Alella buscava un perfil com el meu per portar una tutoria de tercer de primària. Vaig acceptar i, des de la pissarra, era capaç de percebre els que tenien dificultats. Una mare em va escriure en una carta: «Llàstima que no tingui una filla més petita perquè pogués passar per les teves mans, perquè tu saps on són les debilitats i les fortaleses, i com es poden treballar».
-Imagino com va encaixar l'elogi.
-Amb una enorme alegria. A mi ningú em va motivar. El meu pare va confiar, però cap mestre em va dir: «Treballarem a partir d'això o provarem amb allò». Tenia un nus acadèmic i emocional que ningú va desenredar. Amb el temps, he entès que la meva manera d'aprendre no era auditiva, sinó més visual. Quan vaig començar a estudiar a través de gràfics i esquemes, la meva ment va ser capaç de reconèixer i relacionar.
-Tot això encara l'afecta, veig.
-He patit molt. I això que he tingut molta sort, perquè els meus pares em van poder pagar una universitat privada. Altres no la tenen.
-Per cert, ¿què fue d'aquell mestre que la va titllar de «nul·la»?
-Crec que el van fer fora del col·legi per donar-li un calbot a un nen. Però prefereixo quedar-me amb la part positiva: la satisfacció de donar resposta a aquells pares que es troben en la situació en què es van trobar els meus. Etiquetar és molt dolent.
Notícies relacionades-És una mania generalitzada.
-Cadascú té un estat maduratiu. No existeixen els «nuls». Les seves possibilitats són a l'interior i només cal explorar-les. Sortiran al seu temps. També crec que perquè un nen sigui autònom se li han d'inculcar valors com l'esforç i la perseverança. En mi està la prova de la seva importància.
