"El vi serà el que ens aferrarà al passat"

És el setè dels nou fills de José Palacios Remondo, patriarca dels vins de Rioja. L’escollit. L’alquimista que es va entossudir a destil·lar el misteri de la vinya i ho ha aconseguit en terres de La Rioja, El Bierzo i el Priorat. Álvaro Palacios (Alfaro, 1964), que a més és un huracà de simpatia –ho va demostrar un cop més en l’Avanzada Cosecha 2024 de Vila Viniteca–, ha aconseguit els cobejats 100 punts de l’escala Parker amb vins com La Faraona, L’Ermita i Quiñón de Valmira.

El reben com una estrella del rock.

Soc un humil pagès.

Un "pagès» que té un celler dissenyat per Rafael Moneo.

¡Encara l’estem pagant! Ens hem d’esforçar al màxim. Volia un edifici que respectés l’entorn natural d’El Bierzo, i Moneo és un arquitecte auster i solemne, que elabora vi. L’edifici d’El Bierzo és sota terra. En qualsevol de les tres vinyes soc molt feliç.

¿Sempre?

Hi ha dies de preocupació. L’altre dia vaig tornar de Mèxic i vaig anar de dret a la vinya perquè hi havia notes de míldiu. En el terreny ecològic tot és més difícil.

A Mèxic hi va morir el seu germà Manuel. I el 2021 una altra germana, la Chelo.

La Chelo, mare del Ricardo, el meu soci, era una cellerera total. I el Manolo, el més divertit, era un fenomen... Però ara la meva filla Lola està embarassada i la vida es renovarà amb la meva neta.

Arribats a aquest punt, ¿és el que sempre va voler ser?

De nen vaig voler ser torero, cantant de rock fi i pilot de motos (el meu segon germà gran va portar una Bultaco Sherpa i ens va enlluernar), però com que el meu pare ens va fer treballar a tots des de petits, em van anar captivant els misteris dels cellers, el silenci, la humitat, aquestes tines fermentant la malolàctica (blup-blup) en la foscor. Jo volia ser molt bo en el que fos. I un dia em vaig dir: "Del que més saps és de vins».

Va fer la revolució.

Sempre vaig ser molt inquiet, molt. Volia fer-ho bé, tirar-ho tot endavant, i vaig sortir molt patriòtic, però no en el sentit polític: volia defensar la terra perquè el món rural havia patit molt. Vaig estudiar a Bordeus i René Barbier, que va compartir apartament amb el meu germà segon gran, em va introduir per fer pràctiques a Château Petrus, que era el vi mític de l’època. Vaig aprendre que existia el Grand Cru, que és el respecte per un tros de terra que és millor que un altre i mereix ser embotellat a part. En l’època del meu pare, per ser algú a La Rioja, havies de produir 400.000 caixes. I jo no volia això.

¿Què volia?

Fer un gran vi de lloc. El talent és a la vinya. M’he passat tota la vida buscant el misteri de la terra, mirant de fer-la confessar.

¿Què beu que no sigui seu?

Els grans del Vell Món. Els del vell Bordeus, la gran Borgonya, els del Roine –del sud, Châteauneuf du Pape; del nord, els syrah d’Hermitage, Côte-Rôtie–, el Babaresco del Piemont, alguns vins de la Toscana. Els tradicionals sempre, perquè amb els modernismes no vas enlloc.

¿D’innovació ben poc?

N’hi ha prou amb un exemple: gairebé tots els vins amb 100 punts Parker que s’elaboren a Espanya venen de vinyes velles. La vinya no encaixa amb la viticultura intensiva, amb varietats que no són del lloc. Això s’ha carregat una gran quantitat de consumidors, perquè no han trucat a la porta de l’ànima per deixar que entri el misteri.

Al final, ¿com s’aconsegueix el misteri?

No ho puc explicar. Més enllà de l’harmonia, l’equilibri i el color radiant, sigui en Les Terrasses –barreja de raïm de diversos pobles– o en vins de municipi, de Gratallops, com el Dofí, La Baixada i L’Ermita, tracto que facin obrir els sensors del cervell i et portin al món natural, a trencar la fruita d’un paradís desconegut, a llocs històrics. Per Nadal vam beure un La Landonne Côte-Rôtie, de Marcel Guigal, i em va portar a les batalles de Napoleó. ¡Vaig parar el sopar!

¿Com porta el papanatisme que es respira en els tastos?

Em fa pena. El vi és per unir en comunió els éssers humans i brindar per la salut i el futur, per cantar i riure.

¿Vostè canta?

A casa abans es cantava molta copla, algun tango argentí, ranxeres i corridos. Ara en canvi ja no canta ningú. Volem dominar l’altre amb el coneixement. I jo penso: "Beveu bon vi i canteu, home».

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

Potser la IA també acabarà amb el vi.

El vi serà el que ens aferrarà al passat. Exigeix una intuïció molt bèstia i ser-hi molt a sobre al camp i en el dia a dia. Després hi ha l’alquímia, que no hi ha ningú que sàpiga d’on ve. Ja hi pots posar tots els robots que vulguis que no ho aconseguiràs.