Gent corrent
Enia Mora: "A vegades només ets solidari quan surts de casa teva"
Compromesa amb l'Àfrica. Dubtosa de les oenagés, després d'un viatge va decidir deixar de mirar i passar a l'acció.
Enia Mora. ÁLVARO MONGE
Amb l'alto el foc del 2006, moltes oenagés van abandonar Uganda, deixant rere seu un país devastat per la guerra i muntanyes de material inútil, com milers de màquines de cosir. Treballadora d'una multinacional, Enia va viatjar al nord del país i el que va veure la va portar a comprometre's amb una associació local.
-Del despatx d'una multinacional al nord d'Uganda. ¡Un abisme!
-És molt bèstia, sí. Fa tres anys vaig anar per primera vegada a l'Àfrica en un viatge entre turístic i solidari en què visitaves projectes de diverses oenagés. Dormíem en poblats i podies interactuar molt amb les persones: veure el seu dia a dia, jugar amb els nens, fer les tasques diàries de la casa, anar a buscar aigua...
-Després d'un viatge així, ¿com tornes a la comoditat de casa teva?
-Sempre vaig sentir que mirar no era suficient. Vaig tornar enamorada de la gent i disposada a trobar la meva pròpia manera d'ajudar.
-No devia ser per falta d'oenagés...
-Després vaig anar a Etiòpia amb una oenagé petita, però no em va agradar la seva manera de treballar.
-¿Per què?
-Eren allà per satisfer la seva necessitat de sentir l'agraïment de la gent. Arribaven, deixaven un material, i no preguntaven què necessitaven realment. Per a mi és imprescindible que hi hagi unfeedback, que no decideixis tu com has d'ajudar.
-Si a vostè no la impulsa sentir aquest agraïment, ¿per què ho fa?
-És el tracte amb la gent el que m'agrada. L'intercanvi d'experiències i d'emocions m'enriqueix.
-¿Vol dir que és més el que li aporten ells que el que els pugui aportar vostè?
-No m'agrada posar en una balança el que aporto i el que rebo com a persona. En una relació no estàs ponderant el que dónes i el que et donen, ha de ser una cosa més natural.
-Sovint ajudem persones que són a milers de quilòmetres i passem olímpicament del veí.
-A vegades només ets solidari quan surts de casa teva. Aquí no valorem la persona com a ésser individual. Als africans això els sorprèn molt: «És com si fóssiu invisibles, no us comuniqueu, no teniu contacte, no us ajudeu», et diuen. Aquest interès per la persona que tens al costat és una cosa que nosaltres hem perdut.
-¿La solidaritat és pròpia dels humils? ¿No està idealitzant?
-És que no és solidaritat, és compartir, perquè és la seva única manera de tirar endavant. El que em sorprèn d'aquesta gent és la seva capacitat de transmetre felicitat en situacions molt crítiques. ¿Quines condicions necessites tu per ser feliç aquí?
-Al final va decidir col·laborar en un projecte local.
-Per a mi no és un projecte; parlar de projecte em sembla fred i impersonal. Per a mi són els nens de la Northern Uganda Community Based Action for Children with Disabilities (NUCBACD). Jo penso en Daniel, en Francesa, en Patrick..., amb qui hem conviscut i jugat.
-¿I on està la diferència amb altres oenagés?
-Teddy Ayoo, la directora d'aquesta escola que acull 130 nens discapacitats, viu amb ells les 24 hores, els 365 dies de l'any. És ella qui ens diu quines necessitats té i nosaltres busquem els fons aquí,
-¿Nosaltres?
-Vam començar a treballar dues persones fa deu mesos. La meva funció és plasmar sobre el paper aquella realitat que ens va commoure per poder-la comunicar al nostre entorn i recollir aportacions de familiars, amics i coneguts. Cada vegada que fem una transferència enviem fotos i articles que envien des d'Uganda perquè la gent vegi què es fa amb els seus diners.
-¿Quant han recollit?
-Hem fet set transferències per un import total de 18.800 euros, que han servit per acabar un edifici d'aules, garantir l'alimentació dels nens i pagar la instal·lació elèctrica. Al juny vam organitzar un mercat i un sopar solidaris i vam reunir 25.000 euros.
Notícies relacionades-¿De què serveixen tantes petites accions quan hi ha mil milions de persones que passen gana?
-Qui pot posar remei de manera imminent a aquest genocidi televisat són els dirigents del primer món, prenent mesures com la condonació del deute. Però això no eximeix de la responsabilitat com a ésser humà de cada un de nosaltres. Jo vaig deixar de ser espectadora i vaig passar a l'acció amb una iniciativa modesta, sí, però que arriba directament allà on es necessita i en què el valor de la vida d'una persona dóna sentit a tot l'esforç.
