Gloria Vicente: "M'aturaria un altre cop. No puc deixar tirada una persona"

El dia 3 passat se li va imposar, amb altres ciutadans, la medalla de bronze al mèrit policial. Aquesta és la història que batega darrere el metall.

-Va tenir un accident.

-El 27 d'octubre del 2010. Sóc vigilant de l'estació de l'AVE del Camp de Tarragona i anava a la feina en cotxe. Eren les sis del matí i vaig veure molta llum en una rotonda del meu poble, Perafort, que sempre està fosca i és perillosa. Em va estranyar.

-¿Es va aturar?

-Vaig continuar fins a l'estació, que és allà mateix. Però no em vaig quedar tranquil·la.

-I va tornar.

-Jo pateixo TDAH (trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat) i sóc impulsiva. Quan se'm fica una cosa al cap... Jo pensava: «¿I si algú s'està dessagnant i jo me'n vaig a treballar tan tranquil·la?».

-¿Què va veure a la rotonda?

-Dos nois havien xocat al centre. Vaig sortir del cotxe i els vaig dir que no es quedessin allà. Jo no parava de mirar a la carretera, com si intuís que alguna cosa havia de passar. Llavors el vaig veure venir, un BMW X5, i vaig pensar: «Gloria, estàs morta». Anava a molta velocitat, va derrapar, va xocar contra el meu cotxe i el va deixar en sentit contrari i a mi em va atropellar de ple. Vaig caure de cara i em va arrossegar.

-¿Quin va ser l'informe de lesions?

-Tenia la cara desfigurada, em van posar 13 grapes al cap, tenia una fractura al coll, un pneumotòrax al pulmó esquerre, una contusió pulmonar al dret, em vaig trencar quatre costelles, porto una placa de titani i vuit cargols a la clavícula, em van cosir 10 punts al peu, tinc un bony al genoll... A més, tinc un vertigen espantós i dolors que no se'n van.

-Mare meva.

-Una part de mi, de com sóc, s'ha quedat a la rotonda. Sovint dic: «M'hi hauria d'haver quedat». Tinc dies que sembla que m'hagin donat un xut d'adrenalina i altres dies tinc unes enrabiades que no m'aguanto.

-¿Què és el que li fa més ràbia?

-Que vull fer coses i no puc. La mútua em va donar l'alta en sis mesos. «Algun interès deu tenir a no anar a treballar», m'han arribat a dir. ¿Ho he d'aguantar, això? Jo aniria a treballar encantada, no em sé estar quieta, ¡necessito refer la meva vida!

-¿Què demana exactament?

-Ja ho vaig dir al tribunal mèdic el 28 d'abril: no busco una paga, no vull una invalidesa, vull que se'm reconeguin les seqüeles que tinc. El tribunal em va donar la raó.

-¿Es tornaria a aturar?

-M'aturaria una altra vegada, sí, i no ho dic per quedar bé. No ho puc evitar, no puc deixar tirada una persona. A mi també em van ajudar. Els nois que havien xocat em van treure d'allà perquè no em tornessin a atropellar. Sense ells, estaria morta.

-La gent la deu haver felicitat.

-Algú m'ha dit que sembla que ho hagi fet perquè em donin alguna cosa. ¿Qui es fica en un lloc perquè el matin? I menys amb tres nens com jo, de 7 i 5 anys i 23 mesos. No ho entenen, i no entenen el meu trastorn. Si veig alguna cosa, he d'actuar i no penso en les conseqüències.

-El TDAH no se sent en adults.

-No és un trastorn de moda, jo el tinc des que vaig néixer. Tinc l'espineta clavada que se m'ha tractat sempre de tonta sense ser-ho. Jo volia estudiar, però no em concentrava. Treia uns zeros... L'únic que feien al col·le era castigar-me, i així et carregues l'autoestima d'un nen.

-¿I amb les seves companyes?

-No entenia per què em deixaven de banda: no sóc mala persona. Em segueix passant de gran: la gent pensa que estic boja. Ets una persona normal, però no controles els impulsos del teu cap i vas accelerada.

-Va haver de créixer amb ràbia.

-M'he sentit rebutjada per la societat tota la vida.

-No m'estranya que plorés quan li van posar la medalla.

-Quan tens un accident, s'obliden de tu, de les seqüeles. Però si es reconeix una cosa que has fet tu per ajudar, perquè ets així i no per buscar medalles, i has tingut aquesta desgràcia, ¿com vols que no t'emocionis?

-¿Què pensa fer ara?

-Estudiar.

-¿Estudiar?

-Abans de l'accident m'havia apuntat al curs d'accés a la universitat a distància per a més grans de 25 anys. Vull estudiar Psicologia.

Notícies relacionades

Obrir-se les venes

L’espectacle més gran

-¡Als 34 anys i amb tres fills!

-Vull estudiar, vull treballar, vull cuidar els meus fills, vull fer tantes coses...