Es busca entrenador de Barcelona

Hi ha una època en la soferta vida dels pares d'avui en dia que transcorre de poble en poble, de poliesportiu en poliesportiu. Es tracta de l'obligada etapa de competició extraescolar. Malgrat que no li agrada el futbol, el meu fill es va apuntar a l'equip de la seva escola (¡no volia ser unfriqui!). Quan m'ho va noificar, em vaig imaginar amb terror un futur de caps de setmana seguint el nen, barallant-me amb altres mares, insultant l'àrbitre… Sé que l'esport manté la ment sana i ajuda els joves a construir-se l'admirat ventre rajola de xocolata, però a mi els dissabtes a les grades em tenien fregida. I elJones passava el partit xerrant al costat de la porteria.

Poques hores abans d'apuntar-nos-hi per a la segona temporada, el nen va voler mantenir una conversa seriosa en privat. «¿És obligatori que els nois juguin a futbol?», va preguntar. Vaig veure que Déu em venia a ajudar i li vaig contestar: «No, és clar que no». «Doncs a mi el futbol m'avorreix, o sigui, que no hi penso tornar», va dir la criatura. Així es van acabar els nostres viatges per Barcelona i la seva metròpoli. Vaig pensar que la meva fillaBerta, una gran aficionada al futbol, li agafaria el relleu. No obstant, quan va començar l'ESO, a la nova escola no hi havia equip de futbol femení. Li van proposar voleibol i es va enfadar. O futbol o res. Ens vam quedar a casa, tan contents, tocant el piano.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Aquests dies he pensat en els nens que no els agrada el futbol, en aquelles persones (rara avis) que no són culers en un país on el Barça és més que un club. La veritat, he acabat farta de tantclàssic,de totes les converses que barregen la pilota i el sentiment nacional.

Quan em pensava que l'intensiu ja s'havia acabat, surto al carrer i em trobo un cartell d'ERC assegurant:Tots units farem més força. El lema, que utilitza (i gens subtilment) l'himne blaugrana a la seva campanya municipal, em fa pensar que la confusió politicoesportiva està arribant massa lluny. Fins i tot les meves amigues, que no anaven mai a veure un partit, són culers de tota la vida. Fanàtiques perdudes. Visca el Barça. Però recordin que ja tenim entrenador, ara elegim alcalde.