La roda
Quan la pàtria és Europa
Era el mes de febrer, ple estiu a Austràlia. A causa d'un optimisme que, com tot en la joventut, no tenia límits ni fronteres, vaig sortir a buscar una bugaderia i conèixer el veïnat. Una hora més tard, la temperatura a Perth havia pujat a 30 graus i la bossa de roba bruta em destrossava l'espatlla. Diversos quilòmetres després vaig trobar la bugaderia. Formava part, juntament amb el súper, la perruqueria i el pub, del centre comercial més trist de l'hemisferi sud. Amb la roba girant a dins de la cisterna, vaig pensar que havia arribat el moment del cafè, però a l'únic bar a la vista només servien cerveses calentes acompanyades de cacauets.
En aquell moment vaig saber que aquell pròsper país no era el meu. Per passar l'estona i esperar que s'acabés la bugada, vaig entrar a la perruqueria. Mentre em deixaven els cabells a l'estilgarçonaustralià, vaig començar a enyorar-ho tot: laquichede lesbrasseriesfranceses; els berenars del carrer de Petrixol de Barcelona; la vista del Tajo al seu pas per Lisboa… Enyorava qualsevol ciutat. Qualsevol ciutat europea.
Notícies relacionadesFa poc, després de la mort deJorge Semprún, vaig rellegirFederico Sánchez se despide de ustedes,llibre on relata el seu enfrontament ambAlfonso Guerrai els anys com a ministre de Cultura deFelipe González.L'escriptor era, segons es definia, un apàtrida. La seva pàtria, deia, no era ni tan sols la llengua, era el llenguatge. Parlant del sentiment de pertinença, explicava: «Si es posen a l'abast d'un passeig alguns cafès, un riu, llibreries, un museu, tot està resolt: sóc a casa».
L'Europa deSemprúntambé és la meva. I, encara que crec que ha de millorar la productivitat i canviar velles normes, em sembla que és tenir molta barra que les agències de ràting, les que van qualificar Lehman Brothers amb una triple A just abans que fes fallida, rebaixin el deute de Portugal al nivell del bo porqueria. Hem d'oposar-nos al nou oligopoli d'especuladors que volen enfonsar l'euro. No poden trencar Europa.
