La roda
Quan et prenen la corbata
Una altra vegada la corbata, aquest estret tros de roba, s'ha convertit en protagonista. Enmig d'una crisi com poques, quan l'atur es manté per sobre del 20%, una de les últimes discussions viscudes pel nostre Parlament abans de tancar per vacances ha estat la corbata. No entraré a discernir si treure-se-la estalviaria energia. Ni si la imatge de la política s'arreglaria, a aquestes altures, amb o sense aquesta fràgil peça de vestuari. D'això ja en van discutir llargamentJosé BonoiMiguel Sebastián.La corbata, a la qual tantes vegades hem donat per morta, ha tornat a demostrar que les coses d'aparença poc important, fins i tot inútil, desencadenen grans bronques i marquen les persones.
Tinc diversos amics que, els últims mesos, han anat traient-se la corbata. No tenen calor i tampoc plaça de diputat. Són directius que ronden la quarantena, de sobres preparats, a qui un dia els van cridar de personal i els van oferir un xec amb 20 o, en el millor dels casos, 45 dies per any de servei, desitjant-los sort. Sense corbata al coll semblen uns altres. Semblen treballadors en atur. Com aquells a qui el consellerFrancesc Xavier Menava augurar que «no tindran mai feina perquè no tenen predisposició a treballar o no tenen competències per fer-ho».
Massa vegades oblidem la importància de les coses insignificants i la força de l'individu. Les persones, sense necessitat d'organitzacions, governs, partits o corporacions, són capaces de tot. De refer-se, tirar endavant i canviar el rumb de tota la seva vida. Cauen enormes empreses, com Enron, Arthur Andersen o Lehman Brothers, i els seus treballadors, després del temps de depressió i de dol que comporten les catàstrofes personals, es desperten un bon dia en una altra fàbrica, en un altre despatx, fins i tot en un país diferent. Han sobreviscut. Les grans marques, no obstant, van morir per sempre. És clar que treballaran. Amb o sense corbata, són competents.
