La roda
El gran xiringuito de Teddy
Quatre taulons, una mà de pintura i cinc taules sobre la sorra. No necessitaven res més per obrir el negoci. Feien la paella com ningú i, com que no pagaven impostos, cobraven molt poc. Això era per a la majoria de nosaltres un xiringuito: un bar petit muntat d'un dia per l'altre i amb el qual, gràcies als primers turistes, els seus amos es guanyaven la vida. Alhora que van desaparèixer les dunes, també es van tancar aquells entranyables xiringuitos.
M'ha estranyat que la Real Academia Española (RAE) defineixi el xiringuito de manera molt asèptica: «Quiosc o parada de begudes a l'aire lliure». Una definició insuficient per a aquesta cada dia menys benintencionada paraula. La diferència entre bar i xiringuito era la provisionalitat, tantes vegades il·legal i beneficiós, del segon. És en aquest sentit, el de muntar-se un xollo, que fem servir ara aquest nom comú. Tenim el famós xiringuito financer, el que comença amb la piràmide i acaba amb el banquer en parador desconegut. O l'immobiliari, que et deixa amb el pis a mig construir.
I ara hi ha aquesta enorme màquina anomenada SGAE, que cobra fins i tot per la música que se sent en perruqueries i concerts benèfics. Gràcies a les quotes indiscriminades i abusives, segons alguns tribunals, facturades a hotels, televisions, ajuntaments o ràdios, la SGAE ingressa uns 350 milions d'euros a l'any. Però alguna cosa es va torçar definitivament el 2008 quan es va aprovar el cànon digital, el que s'aplica a qualsevol suport digital, encara que no emmagatzemi ni reprodueixi música. Els internautes es van rebel·lar, alhora que creixien els recels sobre la Societat d'Autors, una empresa sense ànim de lucre de la qual, no obstant, penja un estrany entramat de societats limitades.Teddy Bautista,que fa uns 30 anys que hi és, i alguns dels seus directius han estat imputats per apropiació indeguda i desviament de fons. La legítima defensa del dret d'autor fa pudor de xiringuito.
