Petit observatori
La primavera, una fàbrica de versos
És evident que la primavera té una bona imatge. La quantitat de versos i de proses líriques que s'han dedicat a la primavera és inacabable.
La majoria d'aquests versos i expansions en prosa són d'una qualitat escassa, i sovint són peces carregades d'una emoció tòpica. Costa trobar en aquestes poesies alguns matisos una mica inesperats.
Ja fa anys,Xavier Rubert de Ventós va escriure un text molt interessant: «Les idees impressionen, els ideals s'admiren, però són els matisos, només els matisos, allò que ens emociona i modifica».
La idea de la primavera és molt bonica: la vida reneix. I un cop això s'ha dit, tot el que s'hi pugui afegir té un punt d'arriscat. És curiós que fins i tot unCharles Agustin Sainte-Beuve, precisament famós crític literari, esclata romàticament: «Oh bella primavera, la teva visió entristeix la meva joventut; de felicitats que s'han esvaït parles al meu cor».
Un dels excesos més notables de la mitificació de la primavera potser és la rima deGustavo Adolfo Bécquer: «Mientras haya en el mundo primavera, habrá poesía». No m'agraden aquestes sentències cursis i falses. També és notable l'abús queJosé de Echegaray fa de la natura, convertint-la en un ser vivent, en una noia. «La naturaleza es joven y feliz».
Que ningú no pensi que desconec l'existència d'excel·lents poetes. Només he transcrit els textos com una mostra de tots els que confonen la poesia amb la proclamació explícita de sentiments, els sentiments que creuen que hem de tenir si somsensibles. Fan la trampa de fer passar per poesia el que són versos tècnicament rimats. Es tracta de frases ben construïdes però sense matisos. I com deiaRubert de Ventós, només són els matisos allò que ens emociona.
Ha de ser una subtil -i al mateix temps no previsible ni gastada- manera de dir. Ens emocionarà, és clar, més a un lector que a un altre. Perquè no tots som igualment receptius davant de diversos matisos. Hi ha un poeta que no va tenir el més mínim problema per definir Déu d'aquesta manera: «Déu, pintor de primaveres».
Notícies relacionadesÉs allò que en diem «una frase que fa bonic». ¿És que no quedaria bé afirmar que Déu és un «pintor de tardors»? ¿Per què divinitzem allò que ens agrada més? Confesso que m'emociona més aquest vers deJoan Sales, que parla dels joves morts al front de guerra d'Aragó: «Begueren d'un sol glop totes les primaveres».
La força poètica del matís. Dir la vida, dir la mort, sense haver de dir ni vida ni mort. H
