Assalt al palau

Ho hem d'acceptar: els joves del nostre país avui dia no assaltarien el Palau d'Hivern. La seva revolució no està en les barricades als carrers, ni en les inflamades proclames sedicioses. Si hi busquem el reflex d'anteriors concepcions de rebel·lia, difícilment el trobarem. Excepte honroses excepcions, la majoria mira de mantenir-se a la superfície en un magma de decepció i pessimisme. El seu rebuig de la classe política fluctua entre el menyspreu i la indiferència. I el seu escepticisme s'estén als agents socials i als mitjans de comunicació. Van néixer en una època de benestar, protegits i anestesiats per una visió hedonista de la vida. El somni s'està esquerdant, però encara es resisteixen a despertar-se. De moment, la xarxa ha substituït els antics cafès i locals clandestins de reunió.

Probablement, les converses són tan estèrils o brillants com a les albors de qualsevol moviment. Stéphane Hessel, el nonagenari resistent, clama ¡Indigneu-vos! al seu exitós manifest. Però no hi ha cap revolta que hagi triomfat sense contenir una idea, equivocada o encertada, del camí que cal seguir. Si les expectatives de futur continuen minvant, potser arribarà el dia de la desesperació total. Llavors, potser un furiós i letal ciberatac assaltarà les estructures financeres i polítiques. Però si el Palau d'Hivern cau, ¿quin nou ordre proposaran els rebels?