Nines russes

Encara que aMourinhono li hagi agradat gens ni mica, el comentari deXavier Sardàera un elogi. Assumeix que la seva arrogància, les seves respostes extemporànies i la seva impertinent provocació no són més que teatre. Una interpretació extraordinària. Una capa aspra i corrosiva de treure i posar. Com una matrioixka, una nina russa n'amaga a l'interior una altra.

¿Què trobaríem si poguéssim rascar en la pell de tanta gent que ens sembla hostil i distant? Potser aquella dona d'acer no és més que una fràgil ballarina atrapada en una malenconiosa capsa de música. O l'home de gel es desfà cada nit gargotejant poemes de carícies i de petons. ¿Quantes capes ens envolten a nosaltres mateixos? Després de cada ensopegada ens ajustem una nova carcassa de fusta, una cuirassa per al nostre cor, un retrat per als altres. Dibuixem en la nostra silueta de paper maixé un somriure per als que estimem, una mirada per als que ens busquen o una ganyota per als que menyspreem. Vestuaris fets a mida del teatre de la nostra vida. Tot controlat, ens repetim tot dissimulant aquí i allà algun blau i algun morat. Però a vegades, entre capa i capa, s'entreveu una fina línia de llum que escapa per alguna esquerda de l'última matrioixka. Un gest que revela la humana debilitat. Com el somriure d'un tímid darrere d'una màscara de silencis o el pas endavant del que tots donaven per vençut o, fins i tot, per què no, una llàgrima deMourinho.