Gent corrent
Maria Rufino: «S'ha de dir 't'estimo' ara perquè potser no hi ha un demà»
Psicòloga del tram final de la vida. Quan algú es resisteix a acceptar la mort, ella entra en acció.
«Sha de dir testimo ara perquè potser no hi ha un demà»_MEDIA_1 /
Forma part d'un dels equips de suport emocional i psicològic a pacients amb malalties terminals que finança l'Obra Social La Caixa. El seu dia a dia transcorre a la unitat de cures pal·liatives de l'Hospital de Sant Pau, on intenta que l'angoixa davant la mort es transformi en una celebració de la vida.
-Després d'una sessió particularment dura, ¿què és el primer que fa?
-Res d'especial. No necessito desconnectar, si és això el que vol dir. El patiment és el que dóna sentit a la meva feina; si no no seria aquí.
-Però no és de pedra.
-Si fos de pedra difícilment podria dedicar-me a això. Quan explico el que faig als meus amics, tothom diu: «¡Oh, que trist! ¡Oh, que dur!». Però aquesta no és la meva percepció. No és tant el patiment el que et queda, sinó l'aprenentatge, els testimonis, les experiències...
-¿Aprenentatge?
-La mort es pot presentar en qualsevol moment, no saps com ni quan, però apareixerà. Quan veus un fill dient-li al seu pare que s'està morint que orgullós que està de ser el seu fill o quan veus com la filla li posa crema a la mare transmetent-li un amor increïble... Davant del patiment, t'adones de la importància de dir «t'estimo» i estar a prop dels teus, prens consciència de la finitud de la vida.
-¿Com és possible que se'ns passi la vida sense dir el més important?
-Penso que sortim així de fàbrica. Quan començava en el tema de pal·li-
atius vaig fer un exercici que consistia a imaginar que em quedaven hores de vida. ¿A qui trucaria? ¿Què els transmetria? El que em va venir al cap va ser trucar a la meva família i dir-los que els he estimat sempre, que agraeixo la vida que m'han donat i la seva companyia. A l'acabar la prova, el professor va dir: «¿I s'ha d'esperar al final per transmetre-ho?».
-A vegades no s'arriba a trans-
metre.
-Hi ha persones que no arriben a acceptar la mort i maquillen la situació per no fer-hi front, i això cal respectar-ho. No només es pot dir «t'estimo» amb paraules, també amb fets. Però cal dir-ho o fer-ho ara, perquè potser no hi ha un demà i després te'n penedeixes.
-D'aquí cinc minuts haurem oblidat aquestes paraules.
-L'estrès del dia a dia és real, però el patiment d'una persona t'ajuda a ser conscient que el final pot arribar en qualsevol moment, et porta a planificar menys i a viure més. No val la pena guardar la millor roba per al diumenge. Els pacients m'ensenyen que no pots decidir què és el que la vida et posarà al davant, però sí quina actitud adoptaràs quan t'ho posi.
-¿Què és el que més ens preocupa en l'últim tram de la vida?
-La mort fa por, és un tema tabú, no se'n parla, ningú es vol morir. Però més que la mort, el que fa por és la incertesa del que ve, el dolor físic, el deteriorament del cos, la dependència, deixar la dona, els fills. La meva missió és valorar, explorar i donar eines que permetin suportar aquestes pors.
-¿El suport principal és la família?
-Nosaltres acompanyem el pacient i la família, com un únic sistema, però hi ha persones per qui la seva família són els veïns, i també hem tingut pacients que qui més necessitaven veure era el seu gos.
-Deu mantenir converses molt profundes.
-El vincle que crees amb els pacients és molt profund, perquè en l'etapa final de vida és molt més fàcil connectar amb l'autenticitat de la persona, mentre que en el dia a dia portem moltes capes. Les converses que jo tinc el privilegi de mantenir sobre la vida, la mort, les prioritats i els valors seria impossible tenir-les al carrer; em prendrien per boja.
-¿Té espai el sentit de l'humor en aquestes converses?
-Els pacients són els primers que utilitzen el sentit de l'humor, a vegades un humor negre.
-¿Riu amb ells?
-És clar.
-¿I plora?
-No. Al principi m'era més difícil gestionar les meves pròpies emocions, per això cal fer paral·lelament un treball interior. Hi ha pacients que m'han emocionat, però no he deixat caure les llàgrimes.
Notícies relacionades-¿Què fa amb els testimonis que escolta? ¿On els guarda?
-Al meu cor. Són experiències molt valuoses que aplico com a professional però també en qualitat de Maria, amb la meva realitat, amb la meva parella i amb la meva família.
