La crisi financera mundial
'Io servo chi mi paga'
No s'ha d'atribuir a l'economia errors deguts a la feble deontologia d'alguns dels seus cultivadors
Io servo chi mi paga_MEDIA_2 /
No fa gaires dies, el poderós Fons Monetari Internacional feia públic un informe, elaborat per encàrrec, sobre les causes del seu fracàs a l'hora de predir -i, en conseqüència, de prendre les mesures oportunes si no per evitar com a mínim per pal·liar- la greu crisi financera mundial que tant de mal està causant. En un lloc destacat del document s'atribueix a «la cultura que desencoratja el pensament crític dins de la institució» bona part de la culpa de la seva miopia. Admetem-ho. Però això significa que el pensament acrític dominant, a càrrec dels distingits i ben remunerats economistes que portaven les regnes de la institució, amb lligams anteriors amb les millors institucions universitàries i escoles de negocis, estava mancada de rigor científic per interpretar la situació i els senyals anunciants de la tempesta.
Mal assumpte, doncs seria donar la raó a l'heterodoxGalbraith,que, tal com es recordava fa poc en aquest mateix diari, va dir que la gran aportació dels economistes ortodoxos havia estat fer bons els astròlegs. O que, en una explicació més indulgent, van pecar si més no de falta de coratge per denunciar-les i potser amb això perdre la seva privilegiada situació, i alguns emoluments, per causar l'enuig dels que es lucraven de la desenfrenada eufòria que imperava a Wall Street i voltants. Els ocells de mal averany no agraden a aquells a qui l'optimisme omple la butxaca o atorga vots i poder. Si a Espanya l'informe ha tingut ressò ha estat primordialment per donar peu a enterbolir la categoria professional del, en un altre temps, destacat polític, avui convertit en gestor d'una entitat financera que toreja com pot el temporal, i que en aquelles dates presidia l'FMI. Ja se sap, sempre s'ha d'aprofitar l'ocasió si amb això s'esgarrapa un adversari.
lA TARDOR passada es va estrenar en uns quants cines dels Estats Units una pel·lícula tituladaInside Job. Segons la Viquipèdia, aquesta expressió col·loquial indica una estafa comesa per algú que, per formar part d'una organització, té accés a arxius i dades confidencials que permeten un lucre delictiu. És un documental de denúncia a l'estilMichael Moore, és a dir, una sèrie de reportatges i entrevistes a personatges de tota mena i condició -economistes, banquers, polítics i fins i tot celestines de cortesanes de luxe- que havien tingut algun protagonisme en la crisi bancària que va esclatar el 2008. El seu director ésCharles Ferguson, i té una durada pròxima de dues hores. Rodada en diversos països, indici d'un pressupost generós, comença el relat amb unes imatges idíl·liques d'Islàndia. I immediatament entrevista un professor de la novaiorquesa Columbia Business School a qui la Cambra de Comerç de l'illa va encarregar un dictamen, el 2006, sobre la solidesa del seu sistema bancari a canvi d'uns honoraris superiors als 120.000 dòlars. No cal dir que a penes va trobar una petitíssima fissura, sense cap mena de transcendència, en l'edifici que poc temps després s'ensorraria estrepitosament. Aquest professor s'ha sentit ferit en el seu honor i ha publicat al seu bloc unes explicacions que no arriben a dissipar el mal sabor de boca de la seva intervenció a la pel·lícula. Però, igual que ell, moltes altres figures acadèmiques se senten ofeses per la referència que s'hi fa, a elles, en un moment o altre. SolamentPaul Krugman, en una demostració d'independència, ha sortit en defensa deFergusonmalgrat el descrèdit que el film ha suposat per a alguns dels seus col·legues.
En un article complementari de la seva pel·lícula, el director recorda que el 2005, en la reunió dels més importants banquers centrals que anualment se celebra a Jackson Hole,Raguram Rajanva presentar un brillant informe en què detallava els excessos que s'estaven cometent i l'imminent perill d'un esclat. Quan va acabar la seva exposició, el llavors president de la Universitat de Harvard es va aixecar per rebatre, en dures paraules, les tesis del seu col·lega, al qual va titllar textualment de «ludista» per pretendre destrossar les bases de la prosperitat del sistema bancari nord-americà. I en altres exemples similars, amb noms i cognoms, demostra com les entitats financeres privades paguen suculentes sumes a economistes de renom perquè defensin els seus interessos i evitin reglamentacions que constrenyin els guanys tant de les institucions que gestionen com de les que van a parar a les seves butxaques. Ara mateix han posat en funcionament tota l'artilleria per alleugerir tant com sigui possible la normativa sobre les entitats financeres que, per les seves dimensions, l'Estat no pot deixar caure.
«Io servo chi mi paga», diuen que va reconèixerLeonardo da Vincien un rampell de sinceritat. És una màxima que potser respecten professionals de diferents àmbits. Però llavors no s'haurien d'atribuir a l'economia errors que en realitat tenen la seva arrel en la feble deontologia d'alguns dels seus cultivadors, fins i tot de renom.
Catedràtic d'Economia de l'Empresa.
