L'experiència d'Électricité de France
Una privatització mal dissenyada
El model elèctric espanyol és pèssim, però posats a privatitzar, que no sigui com el simulacre francès
ilu-10-05-2016
Tot just acabada la segona guerra mundial, el sistema elèctric francès va ser nacionalitzat i la seva gestió, posada en mans d'un nou ens, Électricité de France (EDF). Aviat es va convertir en una de les joies de l'Estat per la seva eficiència, la seva competència tecnològica i els seus resultats econòmics. Era l'exemple que esgrimien els que mantenien que, en aquest camp, un monopoli públic podia ser una solució superior a la que reposava sobre una il·lusòria competència i la iniciativa privada. Per reblar l'argument s'adduïa que les tarifes elèctriques eren entre el 20% i el 30% inferiors a la mitjana europea i es recorria al 'cas Enron' com a exemple dels desastres d'un model liberal. Els que habitaven en comarques ibèriques pròximes als Pirineus sospiraven per una autorització per llançar uns cables que els permetessin ser subministrats per EDF.
Les crítiques que rebia EDF provenien dels ecologistes, que li retreien la seva dependència nuclear, cosa que l'havia portat a poblar de reactors tot l'Hexàgon, on avui aboquen més de les tres quartes parts de l'electricitat que circula per les xarxes. I a penes es feia menció de les excel·lents condicions, no només econòmiques, de què gaudia la quantiosa plantilla del monopoli.
Però els vents bufaven en una altra direcció. Des de Brussel·les s'instava les autoritats franceses a liberalitzar el sector elèctric i a confiar en la competència entre gestors privats, tal com feien altres països europeus. Amb escàs convenciment i de mala gana, el 2005 l'entitat es va transformar en una societat anònima, i en una oferta pública de venda va col·locar al mercat de capitals una mica més del 15% de les seves accions a un preu de 32 euros per títol. Els que amb més fruïció van respondre a aquesta crida van ser els empleats, que en conjunt es van quedar amb un paquet del voltant del 5% del total.
Onze anys després, a la Borsa de París la cotització d'EDF oscil·la al voltant dels 10 o 11 euros, o sigui a un terçera part del seu preu de sortida. L'Associació d'Empleats ha posat el crit al cel i reclama que se'ls recomprin les accions, no a la seva cotització actual sinó a la que van desemborsar quan les van adquirir, i amenacen amb tota una sèrie de mesures. S'ha de tenir en compte que en el consell d'administració de 18 membres, sis són representants dels empleats. Aquests sis, i els sindicats en els quals s'enquadren, ja estan en peu de guerra pels massius acomiadaments que s'anuncien. Alguns experts consideren que aquesta caiguda borsària, anunciada per la dels beneficis, es deu a la caiguda del preu del petroli i als efectes de la liberalització del mercat francès, que ha permès l'aparició de diversos competidors malgrat que la quota de mercat d'EDF segueix sent impressionant. EDF ha anunciat una pujada anual del 2,5% de les seves tarifes i l'Estat francès ha adquirit el compromís de reduir el parc de centrals nuclears i modernitzar les que han de seguir en funcionament. Tot un sudoku de difícil solució per als responsables de l'empresa.
L'opinió majoritària creu que el gran problema neix del procés d'internacionalització emprès fa anys per la companyia, amb els compromisos consegüents d'inversions astronòmiques. Un procés en el rerefons del qual prevalen raons polítiques per sobre de les econòmiques. El projecte que ha fet saltar les alarmes és la construcció prevista de dos potents reactors nuclears a Anglaterra, concretament a Hinkley Point, amb un pressupost de més de 23.000 milions d'euros, dels quals EDF hauria d'aportar les dues terceres parts. El president de la República i el seu ministre Macron ja han fet saber que recolzen aquesta inversió, que ha de consolidar les relacions amb el Regne Unit i demostrar internacionalment la perícia de la tecnologia gala. Això ha provocat la dimissió del director financer de la companyia, que creu que posaria en perill l'equilibri d'una empresa que no està passant pels seus millors moments.
La conclusió és que els models mixtos público-privats són molt difícils de governar si l'Estat manté una majoria tan àmplia com el 84%. Mentre EDF va ser un apèndix del Govern va funcionar com a instrument polític i de servei als usuaris sense aparents conflictes. Ara, fins i tot sent infima l'aportació financera de la iniciativa privada, el soci majoritari veu coartada la seva llibertat d'actuació i ja tot s'enterboleix. Si s'ha de privatitzar, millor que no sigui un mer simulacre com es va fer a França. Clar que l'exemple oposat, que és el que predomina a Espanya, tampoc sembla un model de virtuts a jutjar per la magnitud de les factures que paguem els usuaris i l'espasa de Dàmocles que penja sobre els nostres caps en forma d'immens deute a abonar per uns enigmàtics costos de transició energètica.
