Editorial
Surt Mubàrak, l'Exèrcit es queda
L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.
Després de 18 dies de protesta pacífica, la revolució del Nil ha aconseguit el seu principal objectiu: la desaparició d'escena de Hosni Mubàrak, l'autòcrata que durant 30 anys ha personificat el poder exercit amb mà de ferro. Els seus aferrissats intents per continuar al pont de comandament ignorant l'ensordidor clam de la plaça Tahrir no només han estat inútils, sinó que també han resultat ridículs, perquè ha dimitit menys de 24 hores després de negar-se a fer-ho. Més enllà de la lògica alegria als carrers, el que vindrà a partir d'ara és una gran incògnita.
L'Exèrcit, que durant la crisi ha mantingut una gran ambigüitat, sens dubte calculada, deté ara el poder absolut, una cosa que no li és estranya, ja que sempre ha estat un poder més real que fàctic. ¿Estarà disposat ara a emprendre la via per instaurar a Egipte una democràcia genuïna o bé optarà per una continuació de l'autoritarisme que ha dominat la política egípcia des del 1952? ¿Estarà disposat a ocupar el poder només durant la transició, mentre es negocia el futur democràtic d'Egipte, o aspira a dirigir els destins del país? Les escenes vistes les últimes hores de confraternització entre soldats i manifestants podrien resultar amargues.
El general Mohammad Hussein Tantaui, l'home fort del Consell Superior de les Forces Armades, l'organisme al qual Mubàrak ha traspassat l'administració del país, no és precisament el més indicat per dirigir l'apertura democràtica si fem cas dels cables de Wikileaks en què apareix contrari a les reformes polítiques. Tampoc és clar fins a quin punt les forces armades són compactes.
A més a més d'exigir la sortida de Mubàrak, els milers d'egipcis que s'han afegit a la protesta també demanen democràcia i llibertat. I les dues coses, d'altra banda inseparables, no es construeixen en unes quantes setmanes. Encara menys quan el rais va anar escapçant tota oposició. Un cop passada la fase de l'agitació, ara ve la construcció política. L'oposició, a excepció dels Germans Musulmans, necessita temps. S'obre, doncs, un període de grans riscos, però seria un greu error per a Egipte i per a l'inquiet món àrab desaprofitar el resultat excepcional d'aquesta protesta, també excepcional.
