Ella era una nena

Quan ell va conduir el cotxe fins a aquella zona solitària i li va dir que era la noia més bonica del món, que la somiava i vivia per ella, ho sabia. Quan li va fer un petó i li va colar la mà sota la samarreta, ho sabia. I també quan li va xiuxiuejar que l'estimava amb bogeria mentre li descordava els texans. Ella va mussitar un no i va fer un gest lleu de rebuig. Però ell li va recriminar la seva falta d'amor i ella es va rendir. Ell ho sabia tot. Fins i tot que ella no podia conduir el cotxe de tornada a casa. Ni tan sols hauria pogut tornar en un ciclomotor. No es podia casar, ni avortar sense el consentiment dels pares ni votar en les pròximes eleccions. Ella era una nena. Ho era per als seus pares, per als professors de l'institut; probablement, també ho era per a aquell home que li feia l'amor al cotxe. Era una nena per a tots, menys per a la llei. Per a aquesta incoherent i perillosa llei que beneeix la relació sexual amb un nen de 13 anys emparant-se en el presumpte consentiment del menor.

La frontera entre els límits legals d'edat i la llibertat individual a vegades és difusa i trencadissa, però és obvi que un nen de 13 anys és massa manipulable en mans d'un adult. Una societat marcada per la xacra dels abusos a menors no hauria d'escatimar recursos per preservar la infància. Per començar, que la llei no atempti contra el sentit comú més elemental.