Petit observatori
Els castells, projecte de futur
Diumenge passat vaig ser a Valls. Aquest any 2011, com tots els que acaben en 1, s'han celebrat les Decennals, festes en honor de la Mare de Déu de la Candela. Però, a més, calia felicitar-se perquè la Unesco ha declarat patrimoni cultural immaterial de la humanitat la tradició castellera.
La festa va ser increïble. Un fenomen sense precedents. Es van citar a Valls uns 10.000 castellers -¡aviat és dit!- procedents de tot Catalunya, de les Balears, del País Valencià i de la Catalunya Nord. Això significava la presència i l'actuació pública de 57 colles castelleres, una xifra que demostra la creixent expansió d'aquestes iniciatives.
Cinquanta-set colles, cada una amb els seus colors, omplien la ciutat. Es va programar que, en un moment determinat, les 57 colles alcessin simultàniament un castell de vuit. Va ser una explosió, no només estètica i colorista, sinó d'entusiasme i solidaritat. El so de les gralles donava a l'aire de les places i carrers una excitació elèctrica.
Els castells vénen de molt lluny, en la història. Però els exercicis medievals d'equilibri i força no devien tenir l'audàcia dels d'ara, capaços de despertar alguna cosa més que admiració. Creen emocions.
Una emoció tensa que és capaç d'omplir tota una plaça quan és a punt de ser coronat un castell, i el petit -o la petita- enxaneta és a punt de saludar, des de dalt de tot, en senyal de triomf.
Es comprèn que sigui aquesta força que s'acumula en la construcció d'un castell allò que hagi atret molta gent nascuda en altres terres i que ara viuen aquí. La gent té necessitat d'incorporar-se a projectes de progrés, de pujar, de fer pinya amb gent decidida a anar més enllà. Aixecar un castell ja no és, només, un acte folklòric. És un acte simbòlic de la possibilitat de cohesió, de treballar en un projecte comú, de sumar esforços. Canviant una mica el cant del Barça, tots els castellers, els de sempre i els acabats d'arribar, podrien cantar: «Un tres de vuit ens agermana».
Notícies relacionadesI si l'enxaneta corona el castell i fa l'aleta, el triomf és de tots. Els segons, els tercers, els de la pinya de baix, també senten que han arribat a dalt.
Potser res ens fa tan solidaris com compartir la suor. Tothom col·labora perquè l'enxaneta arribi a dalt. Goso dir que Catalunya ha d'aprendre dels castells la cohesió, la suma de forces, perquè puguem celebrar que estem construint col·lectivament el futur.
