La culpa del privilegi

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

16 de maig del 2025. 00:10

0 Comentaris

RENFE

Uns dies enrere, al tren que em portava a Oviedo, ciutat on em dirigia per participar en la reunió del jurat del premi Princesa d’Astúries de les lletres, es va asseure davant meu una noia jove. De cutis fosc, nas prominent, no arribaria als 20 anys, amb roba d’entretemps més estiuenca que primaveral, caçadora, vestit, sandàlies obertes que li mostraven els peus, molt bonics. La va acompanyar fins al seu seient un treballador de la companyia, no estic segura que fos un d’aquests assistents que, pagant, contractes a l’adquirir el bitllet. Carregava una maleta molt voluminosa, un coixí per al coll, un bolso i, sempre a la mà, sense deixar-lo anar, un mòbil. Poc després d’iniciar el trajecte, faria només uns minuts que havíem deixat Chamartín, la noia va intentar connectar-se al wifi del tren a través del seu telèfon. Al seu costat, a un metre de distància, el del passadís, dues dones madures la miraven amb estranyesa i una mica de recel, xiuxiuejant. Immediatament, la jove es va convertir en l’element exòtic d’aquesta part del vagó, cada vegada més pertorbador a mesura que la seva desesperació augmentava davant la impossibilitat d’enganxar-se al wifi. Algú a l’altre costat del telèfon, amb qui estava mantenint una conversa en què li transmetia la seva angoixa, li va dir que preguntés a la tripulació. I això va fer, va pregar al senyor que conduïa el carro del berenar que li expliqués com accedir-hi, i va afegir que estava embarassada. El paio, aparentment simpàtic, cara rodona de suposat bonàs, li va dedicar uns segons, hauràs de posar aquests números, li va dir, referint-se als del seu bitllet, i va continuar la marxa, igual que el tren. Llavors, la jove va esclafir a plorar. Jo anava treballant en una cosa que al principi del viatge em semblava urgent i que, al veure el que estava vivint la noia, la seva desesperació, va passar a ser insubstancial, fins i tot irrellevant. Vaig apagar l’ordinador i em vaig dirigir a ella, davant la indiferència de la resta de viatgers, que seguien amb les seves coses, les seves privilegiades vides, tan diferents de les d’aquella jove embarassada d’accent llatí. No ploris, li vaig dir, no et preocupis, és que no és gens fàcil, cal haver-ho fet alguna vegada, i ni així. Vaig agafar el seu mòbil, li vaig demanar permís, i el vaig connectar al wifi. Ai, moltes gràcies, em va dir, assecant-se les llàgrimes, xarrupant-se els mocs, que mirava de contenir amb un mocador de tela amb estampats de Barbie. Després, li vaig explicar on era Oviedo i vaig intentar transmetre-li seguretat, calma, també li vaig oferir el menjar inclòs al meu bitllet, sabent que portava hores sense menjar res. Ella va rebutjar el dinar, no, de veritat, no tinc gana, i al final del trajecte es va quedar adormida. Quan vam arribar, la vaig despertar, ja hi som, d’acord, gràcies. Al sortir, una dona l’esperava a l’andana, l’havien deixat passar per recollir-la. ¿Necessites alguna cosa?, li vaig preguntar abans d’acomiadar-nos. No, tot està bé, gràcies. Em vaig donar la volta i em vaig sentir terriblement culpable, la culpa del privilegi. Hores després, a l’hotel, vaig mantenir una conversa amb Isabel Allende. Jo soc sempre estrangera, estic de visita a tot arreu, em va respondre al plantejar-li com condiciona la vida ser expatriat. Tots ho som, vaig pensar aquella nit, abans d’apagar el llum, només que uns més privilegiats que d’altres.