El somni de l'alquimista

No és la paraula més bonica, ni tan sols sona bé, no ens porta al paradís de les expressions nobles, no ens inflama el cor, ni ens pessigolleja la pell, ni guanyarà mai un concurs de paraules boniques. No és un camí, ni una meta, ni evoca un passat èpic ni un excels futur. No és un substantiu il·lustre, ni un verb enèrgic, tampoc un adjectiu orgullós. Però de totes les paraules de la llengua catalana, em quedo amb aquest breu, insignificant i humil adverbi: potser. Per si mateix amb prou feines no és res, però segons la companyia, les seves sis senzilles lletres es modelen com la plastilina.

A vegades, el potser pren la forma d'una llàgrima grisa, és l'adverbi del lament, del penediment, de tot el que podia haver estat i no va ser. Altres, el potser es transfigura en la sòlida clau que obre el cofre de la raó. És la voluntat tossuda de l'inconformista que rebusca entre els perquès mirant de trobar respostes a tot el que no comprèn. I, de vegades, algunes vegades, el potser es transmuta en el somni de l'alquimista. El poder i l'ésser units per trencar els impossibles. El somriure del nen que espeternega. La porta entreoberta dels amants. La utopia del somiador. Un encreuament de vies inesperat que condueix de l'anhel a l'èxit. Un elixir per a dies d'incertesa.