Elogi de la paraula

Tots sabem, i ell el primer, que la famosa pipa deMagritteno era una pipa sinó la representació d'una pipa. I també tots som conscients que si ara escricpipaem limito a dibuixar una lletra que és una pe i una lletra que en diem i, just abans de delimitar els contorns d'una altra pe i d'una a. I, de tot plegat, de tot aquest procés tan senzill que és contemplat per segles d'història que neixen el dia que algú va associar aquestes quatre lletres posades en ordre per tal de compondre el nom (i el so) que identifica una pipa, de tota aquesta construcció intel·lectual, no en surt una pipa, la realitat d'una pipa, sinó només el concepte que tenim de l'objecte i que, un cop l'escrivim, el formulem o l'enunciem, es converteix en l'evocació del que és real. Tot i això, la pipa que escric, formulo o enuncio, resulta que també és real, és una paraula que modifica les paraules que l'acompanyen i que, junt amb elles, amb els milers de paraules que surten al diccionari o que s'inventen els poetes, es converteixen en un discurs, una frase, un paràgraf o un sonet. I ens permeten accedir a la possibilitat d'estar en contacte amb tots aquells que entenen el mateix llenguatge, la gosadia d'explicar el món i fins i tot de substituir-lo. Encara més, d'engendrar-lo. Al principi, fou la paraula. És a dir, que podria ben ser que la pipa fos pipa no pas perquè hi ha pipes sinó perquè la pipa va ser nomenada un dia com apipa.