'Ni-ni-ni-ni'

Aquest articulista va a favor de tots els aturats que busquen feina, i de manera especial dels joves, que formen el col·lectiu més fràgil del mercat laboral. En canvi, ja no va tan a favor d'una part significativa dels joves, els que no s'han molestat a formar-se. Els que no tenen feina perquè no la busquen. Són una bona part dels anomenatsni-ni. D'aquest col·lectiu, xifrat en més de 100.000 persones, n'hem d'excloure els que voldrien estudiar i no en tenen oportunitat, els que voldrien treballar però no troben feina. Es refereix, en canvi i de ple, als que no estudien ni treballen perquè no volen. Un cop focalitzats aquests joves, són la part delsni-nique podem qualificar deni-ni-ni-ni.

¿Per què quatrenii no dos? Perquè ni estudien, ni treballen, ni els importa, ni tenen intenció de fotre brot en tota la seva vida. L'articulista en coneix uns quants. Ben segur que el lector també, tot i que no se'n deu haver fet el cens. Feina per als sociòlegs, i si l'han feta que la divulguin. De moment, els socialistes els van prometre ajuts, més o menys condicionats a la inserció. Electoralisme fallit, en forma de compra de vots als que no en venen. Elsni-nidel tot no volen saber res dels polítics, ni

de les eleccions, ni dels diaris, ni

de la societat. Tan sols els importa passar-ho el millor possible, en companyia de joves amb els quals comparteixen la mateixa manca d'aspiracions.

Més coses delsni-ni-ni-ni. No els importa res, si no és de boqueta, més enllà del seu entorn. No els demaneu ajut o solidaritat, perquè prou feina tenen a buscar la manera de no fer res de profit. Combinen la indolència amb l'hedonisme. D'aquí la seva manca d'ambició, el conformisme, l'adaptabilitat a l'entorn, la perspicàcia per no causar més problemes dels imprescindibles. Fan la seva vida i no pretenen ser motiu de preocupació. Aquestsni-ni,com més desapercebuts passin, millor. Aspiren a ser autosuficients, però difícilment deixen de ser uns paràsits. En general, practiquen el parasitisme benigne. Una mica d'aquí, una mica d'allà i, si no hi ha més remei, una ocupació ocasional. I de seguida que es poden mig tapar forats, tornen a no fer res. Amb les sobres del sistema en tenen ben bé prou. Ni treballen, ni estudien, ni gasten. Aquest és un concepte clau, el seu gran secret. No gasten.

És increïble

com aconsegueixen sobreviure amb tan pocs diners. És clar que el sostre i el menjar els tenen més o menys assegurats per la família. Però tot i això, costa d'entendre com es poden considerar feliços amb tan poc. La prova de foc per ser unni-ni al quadrat consisteix a no angoixar-se per la falta de diners. Mentre en tinguin per al mòbil, i comptant que el transport públic és gratuït pel mètode de saltar-se les barreres, poca cosa més necessiten. Del no gastar es deriva la seva idiosincràsia i les seves formes de vida. Els col·leccionistes denisni es casen, ni tenen fills, ni prenen altres drogues que les cultivades per ells mateixos. Són especialistes en relacions personals. Experimenten en xarxa, comparteixen entre ells i són en principi adeptes al pacifisme en el seu entorn privat. Respecten les lleis a l'engròs, si més no per no caure en la delinqüència, però viuen segons les pròpies normes i codis. Si una cosa fan bé elsni-niés expressar-se a l'interior dels seus cercles. En aquest sentit, són imaginatius i creatius, però no productius. Una mica artistes, una mica bohemis, no esperen reconeixement social. Als marges ja s'hi troben prou còmodes. O suportablement incòmodes. En tot cas, no tenen cap pressa per passar deni-nia adults responsables d'alguna cosa més que d'ells mateixos. El seu feix és tan lleuger que el porten com si res. Ara, si n'haguessin de dur més d'un, les coses es complicarien. No confien en l'esforç sinó en la fortuna, i per tant no li demanen res de l'altre món.

Tot això, i el que ve després, es desprèn d'unes quantes petites observacions, compartides durant unes setmanes amb altres observadors en un treball de camp gens metòdic ni acadèmic, però que potser és significatiu perquè no és inventat ni fruit de la imaginació. És probable que, si s'amplia el camp de l'observació, sorgeixin algunes variants o correccions. Les pretensions d'aquest article són doncs limitades, i el risc de desenfocar, alt. De manera que

el lector ja l'adaptarà a la seva experiència o camp personal d'observació.

Notícies relacionades

La profunda crisi de la DGAIA

La culpa del privilegi

En certa forma, els delsnien filera són una mena dehippiesa l'interior del sistema. Delshippieshan heretat bona part de la, diguem-ne, filosofia vital, però no cauen en la pretensió de voler canviar el món o demostrar que els seus valors i maneres de viure són exemplars o modèliques. Ells fan per ells, i els altres ja s'ho faran. No és culpa delsni-ni-ni-nisi el comú dels mortals es deixen atrapar i s'ho creuen, cauen en la trampa de les hipoteques, la competitivitat, la humiliació del lloc de treball.

¿On és el problema? Doncs que si badem els haurem de mantenir tota la vida. ¡Tota! Escriptor.