La llegenda del rei Artur

L'hora de la veritat pica a la porta d'Artur Mas. És un so confús, entre alegre i opac, sord i ronc. És un toc estrany, mogut per una aliança lògica malgrat que forçada. Els socialistes han actuat a la catalana: sí, però no. Faciliten la investidura encara que, ¡per favor!, que no es noti gaire. Així, la seva lluita interna calmarà les animositats entre els que encara es creuen alternativa perquè no entenen els resultats i els que consideren que la seva responsabilitat està a no perdre la centralitat i mantenir el poder. Municipal, per descomptat. Es comprèn. Començar un viacrucis en temps de Nadal és un contrasentit de la història sagrada. Però sense Gòlgota no hi haurà Betlem. Sense passió no tindran redempció. Així doncs, el PSC ajuda a la governabilitat i es presenta davant dels seus votants arrossegant la cadena de la seva penitència. Es desenganxa del passat tripartit pel qual van ser castigats per acostar-se al present sociovergent avalat per les enquestes. El seu Cirineu. I encara que no els agradi l'expressió, i molt menys el significat, el destí els ha condemnat a això. I és probable que per aquest camí el futur els absolgui, perquè la manera catalana d'actuar permet estar-hi sense que es noti, dir sense que se senti i anar-se'n sense que et trobin a faltar fins que es percep la fugida. Però, aleshores, ja ets lluny. Amb el seu gest, doncs, els socialistes posen el pom a la porta perquè el sacsegi el moment més complicat de la història recent de Catalunya. El que es colarà pel corrent d'aire permanent que la crisi econòmica ja ha introduït al Palau de la Generalitat. Una tramuntana forta i seca que obligarà Artur Mas a complir més que prometre, consensuar més que imposar, administrar més que gastar, prioritzar més que repartir. I sempre d'acord amb les noves i difícils circumstàncies. Les que ell no esperava però que aquí les tenim, les que encara menys desitjava però que s'han imposat, les que exerciran d'autèntica oposició durant un mandat que ho serà tot menys plàcid. Amb eleccions a la cantonada, un Govern central amb qui negociar però que està en les seves hores més baixes i difícilment superables, amb una ciutadania expectant i ansiosa de veure algun indici de proximitat dels seus representants, un bri de transparència en la seva gestió, de veracitat en les seves paraules, de sinceritat en el seu missatge. Però, sobretot, una més que possible i probable recaiguda en el llot de les finances. Al nou president res d'això no el sorprendrà. Coneix la cruesa del desert transitat i recorda els dubtes de propis i l'escarni d'estranys. I ara emergeix com a figura central en un moment descentrat. Però ¿qui és ell? ¿A què dedica el temps lliure?, es va preguntar Pilar Rahola com si fos el José Luis Perales del periodisme. I li va arrencar la màscara que amagava l'home, avui el polític més important del país. I heus aquí que aquell llibre, que ho és tot sobre Mas excepte una hagiografia, es converteix ara en molt més que una declaració d'intencions o un full de ruta. És el testimoni del que deia que volia fer i pel qual ara la història el jutjarà si no fa.

El rei Artur sap que Catalunya no és Camelot.