Jo què sé...
Records d'Ernest Lluch
Ernest Lluchcol·laborava setmanalment en el programaLa ventanaque fèiem i es fa a la SER. Quan li era possible viatjava amb nosaltres a diferents ciutats espanyoles. Ens esperava un teatre ple de públic que disfrutava i ens feia disfrutar de la ràdio en directe.
Recupero alguns records. Esperàvem per embarcar en un avió, diaris en mà, i va sorgir un dels temes dels quals sabia tantíssim: l'Església i Catalunya. Després d'un breu silenci va deixar anar: «En la vida s'ha de tenir paciència amb dos tipus de pesats, els pesats que diuen que Déu existeix i els pesats que diuen que Déu no existeix». En vaig prendre nota.
Un dia, el programa es feia en un auditori de Sierra Nevada. Ho teníem tot preparat i abans de dinarLluch em diu que vol pujar al remuntador per veure les vistes. El fred era brutal. El recordo ara amb americana, corbata i sabates de carrer, envoltat de gent amb indumentària polar. Es va asseure tan tranquil i va desaparèixer boira amunt. A l'estona va baixar amb el nas envermellit i un entusiasme envejable. És precisament l'entusiasme per les coses quotidianes el que el va convertir en savi. La seva mirada estupefacta cap a la vida el va fer gran.
Quan va ser ministre de Sanitat no va perdre contacte amb el seu amic elSenyor Casamajor, el meu company inseparable (sic) de la ràdio. Li va escriure una carta manuscrita amb membret del ministeri:
«Benvolgut senyor Casamajor.
Segueixo sempre que puc els seus mals, la tos i el seu to general. Em fa la impressió que hauria de creure més els metges. Ara hem llençat la Cartilla Sanitària de la tercera edat.Tal com veurà és molt interessant que l'ompli tota, sobretot per si alguna vegada li passa alguna cosa fora de casa».
Van passar els anys, i estàvem preparant una de tantes edicions deCrónicas marcianas. Faltava poc més de mitja hora per al directe quan veig sortirFuentesdel seu camerino amb els ulls envermellits de ràbia i m'ho deixa anar: «Han matat el Lluch». L'horror en una frase i el cabreig contrarellotge. Del xou al xoc que és una forma estúpida de dir del riure al plor.
En una reunió que no va durar més de cinc minuts ho vam canviar tot i ens vam llançar a un directe marcat per la notícia. Era el que tocava, però va doldre. Va ser una llarga nit en què les paraules dels seus amics, i de la classe política van donar contingut al programa. L'endemà el fred índex d'audiència que tot ho mesura va ser altíssim. Va ser el pitjor èxit d'audiència que vam tenir, juntment amb el de la nit de les bombes d'Atocha. La nit del¿Qui ha sigut?
Saber poc més
Fa deu anys que van assassinarErnest Lluchi encara avui m'indigna que els fos tan fàcil fer-ho. Diuen que els que el van assassinar només sabien que era exministre i poc més. Aquest és el problema, saber una cosa i poc més. Pensar una cosa, i poc més. Disparar una arma i poc més.Lluch, sàpigues que has guanyat i que la teva família ha heretat la teva qualitat humana. Jo què sé.
