Gent corrent
Adolf Aguiló: «Sempre he sigut com una cabra de muntanya»
Paleta i atleta. Córrer per la muntanya està de moda. Aguiló està entre els cinc primers de Catalunya; ara se'n va al Mont Blanc.
«Sempre he sigut com una cabra de muntanya»_MEDIA_2 /
Cada cap de setmana un grup de corredors s'enfronten al Pedraforca, al Matagalls. Ha de ser addictiu, perquè es comença per coronar un turó i s'acaba per conquistar un cim. Així es va iniciar Adolf Aguiló. Quedem en un bar d'Alcanar, la seva ciutat. Les seves copes decoren les parets.
–Situï'm.
–Mitjanit al Mont Blanc i 166 quilòmetres com a repte. Són hores de soledat, de córrer, d'escalar. ¡En tota la carrera puges 9.600 metres!
–¿I dura?
–La carrera es pot fer en 46 hores, però espero acabar-la en 25.
–¿Quan és la cita?
–Divendres que ve. Hi vaig amb la selecció catalana. L'any passat no la vaig poder acabar: eren les quatre de la matinada i em vaig equivocar de camí.
–Expliqui'm, ¿com va començar?
–Als 24 anys, uns amics em van invitar a córrer marxes de resistència. En aquell moment, no practicava cap esport. Havia jugat a futbol amb els amics. M'hi vaig aficionar i després van venir les carreres. ¡La primera va ser a la Molina!
–D'això fa 12 anys.
–I ara sóc un dels que més corren: cada any faig entre 25 i 30 carreres. Els que estan al meu nivell es preparen unes 10 carreres a l'any.
–I va començar guanyant.
–Sí. Sempre havia estat entre els cinc primers, però aquest any he tingut molts problemes.
–Primer a la Transgrancanaria. Tercer a la de l'Aneto... i no s'acaba aquí. ¿És una afició?
–Corro perquè m'agrada. És una afició. ¡No tinc patrocinador i tampoc no el vull! Treballo de paleta.
–¿Per què la llarga distància?
–¡Prefereixo córrer 100 quilòmetres! Amb les curtes, ¿què fas? Pateixes dues hores i després no hi dónes importància. Però si corres 12 o 13 hores saps què t'ha costat acabar la carrera per la muntanya.
–És la seva passió...
–No ho sé, és el que em surt de dins.
–Ja ho va pronosticar una mestra.
–[Riu] Em deia que anava per on pugen les cabres. ¿Ha estat a l'ermita del Remei, a Alcanar?
–Sí.
–[Riu] Quan tenia 7 anys mai hi pujava pel camí.
–Ara s'ha posat de moda.
–És veritat. Fa 10 anys érem quatre bojos i a les Terres de l'Ebre, per exemple, només hi havia una carrera a l'any. ¡Ara n'hi ha 17!
–¿Quan s'entrena?
–Treballo fins a les 19.00 hores i després m'entreno unes tres hores.
–¡A les fosques!
–Sí, tard o d'hora t'has de llançar a la nit perquè saps que després, en alguna carrera, estaràs sol i que tot serà fosc.
–Perdoni, ¿però no li fa por?
–La veritat és que m'agrada: t'acostumes als sorolls estranys, als ulls que et miren, als senglars i a veure algunes coses estranyes.
–Sorolls, ulls, coses estranyes.
–Els ulls són els dels animals que t'observen i els senglars, pobres, s'espanten més que jo.
–¿I les coses estranyes?
–Si les veus, ¡te'n vas corrents! Li explico una anècdota: un cop vaig veure un punt de llum que es va quedar immòbil a l'aire i després va baixar de cop. Ho vaig veure de lluny, però aquella nit vaig fer mitja volta i me'n vaig anar a casa. Un amic també ho va veure. No sabem què era.
–¿Com aguanta?
–Sempre he estat una persona bastant despreocupada: ¡una cabra de muntanya! Ni vaig al fisioterapeuta ni em faig massatges. A més, menjo i bec el que vull. Només m'entreno i intento ser fort mentalment.
–¿Quina diferència hi ha entre asfalt i muntanya?
–He fet algunes maratons, per exemple la de Barcelona, però l'ambient que hi ha a la muntanya és el d'una família. I l'asfalt, a més, és més avorrit. Vas en línia recta.
–¿…?
–La muntanya és la mateixa, però cada vegada és diferent. ¡Està viva! Durant la carrera no et pots guiar pel rellotge. A vegades corres, altres escales i altres camines perquè no pots fer res més. És una competició amb un mateix.
Notícies relacionades–I diu que aquest any està cansat.
–Sí, ha estat un mal any. Ara me'n vaig de vacances; bé, vaig a córrer als Pirineus amb un amic. La setmana que ve aniré al Mont Blanc i després descansaré. Si t'acostumes a estar a un nivell, és difícil no ser-hi.
